United States or Angola ? Vote for the TOP Country of the Week !


Al matí oferiu riques esperances amb un somrís dolç, amb afalacs d'oratge, amb vessaments de llum... i al cap d'algunes hores doneu la tempesta, el desordre i la mort. Era un matí de tardor. Jo estava dormint, i em varen cridar, donant-me la notícia de que hi havia mànegues marines. Me varen dir que se n'eren presentades algunes, i que tot el poble era cap a la banda de mar per atalaiar-les.

Doncs : a nosaltres ens ha semblat adient per a batejar aquest aplec, amb el qual volem consolidar i donar fi a la llarga corda de marines i boscatges que fins ara hem anat escrivint i publicant en revistes, diaris i llibres. Ara la corda tindr

¿Per què em pregunten res, si sabeu més que el que va inventar ses cartes marines? ¿Què fem, doncs? -Què fem?... Aquesta, ès la negra! Si el vent entrés aviat... Tossa no ès gaire lluny. ¡La noia, m'embolica, la noia! Ambdós interlocutors seguiren parlant tan baix que no se'ls entenia. Va pujar-me una foguerada al cap. Quina opinió s'havien format de mi!

Sempre que ell feia referència als bancs de vellut, als miralls, als nombrosos calendaris que esmaltaven les parets i que donaven magnificència a son cafè estat, sortien a relluir les meravelles de la Mare-Balena. ¿Què eren els encoixinats, què els miralls, què els calendaris, comparat amb els llongants i les llagostes que corrien per aquelles roques, amb les molses de tots colors que encatifaven la Cova Petita, amb les pedres, com de vidre volador, que penjaven del sostre, i, sobretot, amb la Serena, aquella Serena esparveradora que, per anys, havien vista tal i tal avi de la vila i que era una mena d'escorpra grossa, grossa com el campanar, amb els ulls de guspires, les ganyes vermelles com coral i les escates de plata: aquella Serena que d'un revés de cua girava els llaguts com si fossen cloves de nou, i se n'enduia els homes a sota aigua, on, si no li donaven cent unces d'or o el fill més petit que tenien, els encantava, fent-los tornar, per sempre més, botes marines o mates d'alguer?... I doncs, què es pensava el presumit? ¡No hi havia res al món, ni a Barcelona, com la Mare-Balena!...

I entre els uns i els altres creixien plantes marines; i per damunt, com núvols d'insectes, hi planaven esbarts de peixets multicolors. Aquesta part clara del paisatge submarí era la que menys atreia l'atenció d'en Temme.

Però l'aspecte d'aquella part no era tan fatídic, encara, com lo restant del paisatge amb sa nuvolada baixa, ses penyes àrides i son horitzó aixafat, que es badava només un xic a flor d'aigua per a donar pas a una llum verda i penosa. El mar estava desert, sense una vela, sense una gavina. En quant a mànegues marines, no se'n reparava cap enlloc.

Coneixíem el yacht , i li vam dir que hi haviem estat. Fa olor de salobre i herbes marines, amb exclusió de cap altra olor. No hi ha vent marí que pugui amb ell. Pel que es refereix a l'olor, hom creuria trobar-se d'estada a Limehouse Hole. No hi ha lloc per a guarir-se de la pluja. La cabina és de deu peus per quatre, i la seva meitat l'ocupa una estufa que es desf

Volaven, fugien cala enfora, enllà, enllà... ¡Qui pogués seguir-les! ¡Qui pogués disposar d'una d'elles, volar amb una d'elles cap a cales llunyanes, cap a descobrir sapes submarines inexplotades encara, cap a espiar el passatge dels bancs de peix viatjadors!... Mai el xaval no havia comprès com ara que un pescador sense barca és un esclau de la terra. Les llunyanies marines el cridaven.