Val a dir que de boniques no ho són gaire: són d'aquella mena d'embarcacions amb les quals un hom no pot ufanar-se i donar-se importància. El barquer que les mena és modest, reservat: prefereix anar per la banda de riu ombrejada pels arbres i fer la major part possible del trajecte de bon de matí o a les primeres hores del vespre, quan creu que ningú el pot veure.

Després d'això, els grecs i Arieu, atendats els uns al costat dels altres, esperen Tissafernes més de vint dies. Durant aquests, vénen a visitar Arieu els seus germans i altres parents. Altres perses igualment visiten els que eren amb ell, i els encoratgen, i alguns fins els donen fermança de part del Rei, que el Rei no els en servar

En sa cara, eixuta de vianda, s'hi marcaven tant els ossos, que un anatòmic hauria pogut catalogar-los sens pena; mes, a part d'això, com sa pell era d'un rosat sanitós, feia de molt bon veure, i l'òval estirat de sa cara acusava una certa distinció, visible particularment en son front espaiós, en son nas, lleugerament aguilenc, i en sa ben perfilada boca.

Perseguit per aquesta dèria, vaig tirar pel primer carrer sense caràcter, sense fesomia, amb les botigues descolorides i les façanes borroses, com una via oberta d'alguns anys per a comunicar una part de ciutat amb l'altra.

La Rosó, que era força càndida, s'ho empassava de tan bona fe, que algunes vegades, mentre el narrador explicava les gallardies d'algun de sos personatges imaginaris, interrompia el parlament per preguntar, amb la més natural curiositat: -Que l'hauríeu conegut, vós, l'avi? Aquestes narracions s'emportaven bona part de la vetlla.

Després vaig empendre la marxa mig de puntes, engreït, per una part, del meu atreviment i, per altra, encongit de cor i amb l'aprehensió, no ben definida, d'haver-hi als meus passos quelcom de profanador. Vaig enfilar el carrer pel mig, pel punt més clar, i anava llambregant amb recel la fosca insondable dels carrerons i sotavoltes.

Veritat que en Montbrió tenia la tàctica d'endolcir les amargantors de ses envestides, cloent-les amb xulades de bon humor; mes això no curava pas les ferides de la vanitat de don Eudald, que en tot cas només reia de part de fora.

En part ho havia lograt, però en trobava molts que no s'atrevien a declarar-se, per temor de quedar en pitjor situació si fracassaven. Ara li tornava a preguntar: -Vegi, doncs, què podem fer. En Montbrió es mostr

Diguem-ho tot: potser la composició de lloc hi era per bona part.

Per la meva part em sembl