Per això mai hi havia hagut tants embolics en aquest Barcelona. ¿Que es pensa que n'hi ha pocs d'enfarfecs per les cases? -Prou que m'ho afiguro; perquè escolti: d'allí a on no n'hi ha, no en pot rajar; perque'l cert és que la gent trunfa. -Miri's aquesta del costat... però ei! per mor de Déu, no en faci ús que jo ho per la sogra, que es fa molt amb sa cunyada. -Vol callar!

Vet aquí la dona que havia de fer-li tastar tot el deliri de la passió amorosa; vet aquí la muller posseint, com sa germana Angelina, totes les virtuts domèstiques i, de més a més, l'encís que embriaga i el foc que arravata! Li escapa una interjecció potent. D'aquí estant veu amb una exactitud fotogràfica l'època del seu prometatge. Es veu i es sent ell mateix, a Vallvidrera.

En Ramon escoltava abstret les revelacions d'en Pascal, i encara que les creia exagerades, de moment li feren formar el propòsit de no contraure compromís respecte a la duració de sa estada a la Rectoria, per un si acàs.

Ja fa quinze dies que no rebem el correu ni tenim notícies de fora; però ha d'ésser grave lo que passa, perquè aquest home puga sostenir-se i exercir sa autoritat fora de tota llei i raó.

L'apotecari era més fort i va salvar-se... però, potser millor hauria sigut que hagués seguit a la tomba a sa muller, perquè al capdavall, quan va sortir de la malaltia, va trobar-se sol i vern al món, sense botiga, sense dona, sense llar... i sense aquell monetari que havia sigut la seva perdició.

-Doncs jo : me sembla que no t'ho erraré de gaire -va fer el vell. I, apuntant-se el broc de la pipa al front, en actitud pensativa afegí: -Sa teua pesca, es dos darrers anys (deixem de banda ets atros), haur

I sa mare de Sant Pere, que t'hi veu es seu fill. -Ah! fill reconsagrat va cridar de seguida; -tu ací dalt, xalant, i jo aquí, que em cremo? -I doncs que us hi faré jo? -Que m'hi faràs, pocavergonya? Aquí, que corre sa brama que ets sa nineta de s'ui dret des teu mestre i que t'ha donades ses claus de ca seua, fill bordissenc, i m'has de deixar patir? Arri, amoixa es teu mestre!

I sa veu resson

-Rénoc de platja!... cap de borres!... ¡canyiula! li deia amb aires de menyspreu. -Amb mi, vos baraiar-te? ¿Que no ho veus, que des primer pinyac t'esbotzaré es costellam com si fos una garbitana podrida?.. Que no pescaré?... No?... A ses bones o a ses males!... I alerta que no haju de grumejar es peixos amb sa teua sang: sents? Porta això o t'estripo!

I sentiren com el mentider cor-de-roca conjuminava la seva serena declaració; i esperaven a cada moment que el cel claríssim deixaria caure els llamps divinals damunt sa testa, i s'estranyaven de veure per quant de temps el càstig anava essent ajornat.