Mentrestant, en Biel, que acabava de guanyar la vora cent passes més avall, corria annartat boscos amunt, sentint a l'ànima una mena de rosec estrany, com el del soldat que, per salvar la vida d'un enemic, ha fet als seus una traïdoria. L'endemà, cap a posta de sol, en Biel venia de ciutat, d'acompanyar-hi la vella Llogaia, que se n'hi anava a viure.

-Has de ser més tret, fill meu, i apendre de fer compliments... No semblava pas que estiguessis al costat d'una senyoreta de ciutat, sinó que anessis a confessar...

Sabent lo avéns que en sas conquestas anavan fent los moros, que ja corrian vencedors pel pla de Barcelona y coneixent que la ciutat no podria resistir al poder d' aquell, la abadesa reuní 'l capítol y esposá la causa que 'l motivava. Manifestá lo perill que corrian, si era vensuda Barcelona, d' esser víctimas de la furia del heretges conquestadors, y va demanar concell.

Tot plegat, aquell eixam de mosses traspuava una mena de pobresa i de tristor... Perquè més trista i pobra encara que la robeta que duien, era la cara que feien... cara de dolor i misèria, com de criatures pobretes de ciutat vella que han de viure tancades, encongides sense prou aire ni prou sol. Jo vaig preguntar a un home de per allí: -De qui és aquest enterro?

Aquesta Tràcia comença a la vora del Pontus Euxí i va fins a Heraclea, a la dreta de qui entra en el Pontus. De Bizanci a Heraclea, per una trirrems hi ha un dia llarg de vogar. En l'interval, no es troba cap altra ciutat amiga ni grega, sinó solament tracis bitinians: i tots els grecs que agafen, o llançats a la riba, o per qualsevol altra causa, és fama que els tracten durament.

George, val a dir-ho, ha pensat molt en sa tia durant el nostre viatge. Li ha escrit una carta diariament, i des de cada ciutat on ens hem aturat li ha enviat un obsequi. Penso que exagera una mica, i així li ho he dit mantes vegades. La seva tia trobar

Es va cremar tot: ciutat, cases, torres, estacats i la resta, llevat de la ciutadella.

Es diu als amics «Bona nit!» i havent sopat, es va a l'estació sense fer nosa als de casa. Postdam, el Versalles de Berlin, és una bella petita ciutat voltada de boscos i de llacs. Ací, en les ombrívoles avingudes del seu parc extens de Sans-Souci, és fàcil imaginar el magre Frederic, amb aquell seu dificultós alenar, fent passejades en companyia del Voltaire dels aguts acudits.

Perseguit per aquesta dèria, vaig tirar pel primer carrer sense caràcter, sense fesomia, amb les botigues descolorides i les façanes borroses, com una via oberta d'alguns anys per a comunicar una part de ciutat amb l'altra.

Sant Martí, com á bisbe qu' era del terme hont s' aixecava la ciutat, no podia transigir ab semblant escarni á la lley de Crist y tractá ab sermons y conversas de fer desapareixe l' arbre; pero tot fou travall perdut. Ja desesperava de lograr son propósit, quan un dia se li presentaren uns quants gentils y li digueren: ¿Voléu que desaparesca l' alzina que tenim consagrada á un de nostres Deus?