I trota que trotaràs carrer avall, quan en sent al passar per davant de câl Agutzil -una botiga d'adroguer, amb una cortina llistada de blau, que onejava suaument a l'aire, s'encerta a sortir-ne la Linda -una gosseta perdiguera, fina i elegant, tota blanca i amb unes clapes color de xocolata, que per si soles valien més que el pelatge de tots els quissus dels voltants. De primer entuvi, la Linda començ

«Vaig conèixer una vella donzella», digué la Lluna. «Solia portar una pellissa de setí groc a l'hivern. Sempre era nova, i ella no en variava mai el tirat. Cada istiu solia portar el mateix capell de palla, i em sembla que un vestit d'un gris blavenc. Només tenia el costum de sortir a veure una sola amiga, que vivia a l'altra banda del carrer; però no hi an

Després vaig empendre la marxa mig de puntes, engreït, per una part, del meu atreviment i, per altra, encongit de cor i amb l'aprehensió, no ben definida, d'haver-hi als meus passos quelcom de profanador. Vaig enfilar el carrer pel mig, pel punt més clar, i anava llambregant amb recel la fosca insondable dels carrerons i sotavoltes.

-Vaja- em diguí: -Pere, això no fa per tu: ¡ és massa de patent . Anem cap al carrer de la Canuda, que La Margarita potser podr

Una nit del mes de setembre de 1828, el digne i respectable llibrer Furbach, del carrer de Neuhauser, a Munic, es despert

I va seguir caminant carrer de Dalt avall, fins a ser al Delma. Am Maria?... -Estones ha que t'esperava- crid

Existeix encara en lo carrer de Montcada á Barcelona; una antigua casa de nobles hont, ja fa d' aixó molts anys, tenian una minyona de servey que 's deya Maria. Era, aquesta, bona noya, mes un xich lleugera en lo pensar y no gayre planyedora de las llástimas y desconhorts del prohisme.

Així estava, quan vaig sentir pujar de les profunditats del carrer una remor com de resadora multitud en marxa: fressa de múltiples passos confusos i de sordes veus misterioses, creixent i minvant com el mormoll d'un responement de lletanies per les rebomborejadores cavitats d'una vasta església. I al cap de poca estona sonaren a la porta de casa uns trucs retrunyidors, que m'esparveraren.

Què significaria allò? Vaig llevar-me dempeus i, foll d'alarmes i entorpit encara de llorda son, vaig esguimbar-me escales avall, sens haure esment de pisos, ni replans, fins a l'entrada. La porta forana era oberta i vaig veure el carrer atapeït d'una gentada macilent i resadora, que repetia de baix en baix: Miserere, miserere nobis .

-Miracles, senyora, miracles!... El meu marit una casa al carrer d'En Cuch que li dóna quatre pessetes diàries i luego, uns camps a la Bordeta que estan molt ben arrendats; és enfermer de tres confraries; i, amb tant de Déu ¡que és cas de gastar com la muller del senyor Tòfol! Entre enraonaments d'aquest gènero, termina l'Ofici.