-, no... trobo que no l'és. -I jo també ho trobo, Huck. Una sola ampolla vora de Joe l'Indi no és prou. Si n'hi hagués hagut tres, hauria estat prou embriagat, i jo ho hauria fet. Hi hagué una llarga pausa de reflexió, i després Tom digué: -Mireu, Huck: no ho provem més, això, fins que sapiguem que Joe l'Indi no hi sigui. És massa espalmador.

Fra Valentí, Fra Claudi, Fra Valeri, Fra Narcis! -Tots!... tots són morts... fins Fra Fabi

-, Don Quijote de la Mancha . ¿No teniu presents aquells capítols de la primera part, -jo els de cor, ratlla per ratlla- en què el cavaller de la trista figura, després de deslliurar als galeotes i de veure's maltractat, apedregat i robat per aquells lladregots i bandolers, se n'entra amb en Sanxo en les espessors de Sierra Morena? ¿No vos recordeu de la descripció d'aquelles penyes, d'aquelles muntanyes, d'aquelles espesses soledats, d'aquell lloc ombrívol, pocas o ningunas veces pisado sino de pies de cabras o lobos , ni d'aquelles serres aspres i amagades, sin senda ni camino, donde si entráis media legua más adentro, quizá no acertaréis a salir? ¿Haveu oblidat aquells alcornoques descomunals que poblen les muntanyes, entre els quals n'hi ha de tan gruesos y valientes que un home es pot amagar a la soca buida?... Doncs, aquell salvatge i alterós país és el que jo m'he fet meu... I creieu que la cosa m'ha costat un xic... Com que Espanya, des dels temps heroics de don Quixot, no s'ha innovat res enterament, ni en els homes, ni en les coses, ni en la naturalesa, ni en els habitants, jo vaig trobar aquella Sierra Morena tan famosa, tal com Cervantes la va pintar, no sols amb els seus boscatges verges i amb les seves suredes colossals, sinó amb tota la seva pintoresca comparseria de lladres i bandolers... Confesso que aquests senyors eren un perill no despreciable. El país ja els considerava com a tradicionals dominadors i s'ajupia a satisfer-los puntualment les contribucions que li imposaven. Jo no em vaig deixar acovardir, i al davant dels meus minyons empordanesos, vaig arribar a posar el terror als mateixos bandolers. Un dia, al principi de la nostra estada, varen venir a exigir-me el secular tribut... però els vàrem rebre amb les carabines encarades, i els vàrem dir que prou i massa ens recava pagar la contribució al Govern d'Espanya, per a pagar-ne un altra als lladregots. Des d'aquell punt tot va ésser una bassa d'oli. La tranquil·litat es va obrir pas, i fins varen tornar a habitar a les finques abandonades alguns propietaris allunyats per la por dels malfactors. Nosaltres vàrem ensenyar de treballar als fills del país... tot el que pot ensenyar-se a aquella gent, que és la més peresosa de la terra...I , per a acabar, haig de dir-vos la veritat, vos confiaré que he sentit de vegades cert orgull de que hagi estat un catal

Vol provar la pesca del llobarro; però encara no l'ha començada quan un xivarri inesperat que sona al seu darrera li fa girar el cap. -Què ès això? Què hi ha de nou? ¡Sant Cristòfol, home, Sant Cristòfol! El xicot fins aquell instant no havia hagut esment de la diada. Arreplega els seus estres i va a posar-se en fila amb l'altra gent.

Ella, prenyada fins a les dents, venia cada migdia a dur-li el dinar. Tots dos s'asseien a l'ombra d'un arbre, al peu del carro, i vinga mirar-se embadocats, com si mai s'haguessin vist.

Entraven tot just al poble els de l'enterro, quan els atraparen dos homes que venien corrent i amb el barret enfonsat fins a les orelles: l'un duia una tauleta amb el drap negre girat del revés, i l'altre, el vell, una aixada a la m

En Biel, ferit pel penediment, havia cobrat consciència de la seva situació i havia comprès que, per la via seguida fins aleshores, no aconseguiria mai la pau de què estava afamat. Una conversa que va tenir amb la Malena va acabar-lo de decidir a llaurar dret. Era cap al tard d'un diumenge de febrer.

Tom féu una ratlla en la pols amb el seu dit gros, i digué: -Llengua que no camineu damunt d'això. I si ho feu us aporrinaré fins a aclotellar-vos en terra. Qualsevol que tingui llengua es guanyar

Posar el peu sobre herba alemanya fóra sacrilegi tan gran com ballar una polca sobre una catifa mahometana de fer oració. Fins el gossos respecten l'herba, a Alemanya. Cap gos alemany somiaria de posar-hi la pota a sobre. Si és vist un gos corrent sobre l'herba alemanya, es pot fer la juguesca que és el gos d'algun infidel estranger.

D'aquesta manera seguírem rondinant uns quants minuts, fins que una ronquera provocadora ens va interrompre, fent-nos recordar que existia George, amb qui no pensàvem pas des que havíem deixat el llit. All