-Amb dues n'hi hauria prou- afegí greument el monter, -amb dues n'hi hauria prou. També cal que els gossos reposin; els gossos són criatures de Nostre Senyor com els homes. Hi hagué alguns instants de silenci; mentrestant, jo sentia com el vent fuetejava els vidres i s'entafurava per les espitlleres amb bròfega xiuladissa.

-Tassa, Jaumet, tassa! Endreça els patracols i fes-te enllà, que pendràs mal! li cridaven alguns, quan ja la ramada exitada per l'aldarull de crits, clacs de fuets i mandrons i lladrucs dels gossos aquissats, començva a pendre direcció precisament filant dret a l'autoritat i els seus estaferms.

I ell ja procurava que això darrer esdevingués sovint. En el primer cas feia veure que no l'interessava mica el matar o deixar de matar, i, per deferència, procurava que l'altre disparés abans. Si estava solt, només engegava quan no podia fallar. Un dia, però, en Carxofa es trobava a l'extrem d'una llarga guerrilla d'escopeters. Els gossos corrien una llebre.

No m'estranyaria que els enemics, a tall d'aquests gossos covards que empaiten i mosseguen, si podien, la gent que passa, però que fugen si els empaiten a ells, que els enemics doncs, ens perseguissin en retirar-nos; Potser, doncs l'ordre més segur per a la marxa és de formar amb els hoplites un quadre, a fi que els bagatges i tanta munió com ens segueix s'hi trobi en més seguretat.

De tant en tant s'aturava a mirar les altes finestres on s'amuntegava la neu; jo m'escalfava sota el pabelló de la llar tot pensant en els meus gossos, i maleïa interiorment tots els senglars del Schwartz-Wald. Feia ben dues hores que tothom dormia al Nideck, i un hom no sentia altra cosa que el soroll d'aquelles botasses amb esperons del comte damunt les lloses.

»Què en penseu dels cerasuntins? No ens havien fet cap tort, temien que la ràbia no ens hagués envaït com uns gossos. Si les coses continuen a aquest pas, mireu en quin desconcert caur

Fa bo de veure els xais fugint i acoblant-se entre els lladrucs dels gossos i el soroll de les tríncoles sacsejades pels saltirons que fan totes les bèsties i els crits d'En Joanín que dalt d'una penya tira pedres a la ramada.

Els gossos d'aigues rodaven d'ací d'all

Com que l'ós és molt patut no podia encalçar els gossos lleugers i bordaires i no calia témer pels cans que a la fi feren posar a tret 1'ós cobejat i temut.

Allò feia venir ganes de cantar, i en Busqueta entonava, amb veu nasal, tot fent l'ullet, una cançó grotesca d'un rector i una majordona. Els gossos s'eixorivien. Havia arribat l'hora de fer el nostre retorn. Com que ja no teníem la pressa de l'anada, seguíem la cresta de la serra per un viarany de traginers més pla i apressat que el millor camí ral.