Llavors Agàsias d'Estimfal, prenent la paraula, diu: -Però aquest home no res a veure ni amb la Beòcia ni amb enlloc de Grècia. Perquè jo l'he vist, que les dues orelles foradades com un lidi. I així era. El tragueren, doncs: i els altres, recorrent els quarters, allí on el general vivia, cridaven el general; I, on havia desaparegut, el sotsgeneral; on vivia el capità, el capità.

I és una gran llàstima, perquè hi ha un o dos colors que no li farien fer cap lletja figura, sobretot si mirava de portar sempre el barret ensorrat fins a les orelles. George va fer algunes compres per a l'excursió, i he dir que d'aquestes compres no en vaig quedar pas content.

Jo corria panteixant, esgarrifat per la neu, no sabent a quin costat adreçar-me. El fred esdevenia més viu en acostar-se el dia. Tremolava... Maleia Sperver que m'havia vingut a cercar a Friburg per a ficar-me en aquesta aventura repulsiva. Finalment, atuït, amb la barba carregada de gebre, les orelles mig glaçades, vaig descobrir el reixat i vaig trucar de mala manera.

Verament, aquella testa grisa de cabells rasos, inflada darrera les orelles d'una manera prodigiosa i amb la cara singularment allargada; l'estretor del front en el cim, la seva amplària a la base; la disposició de les parpelles, acabades en punta al naixement del nas, vorejades de negre i cobrint imperfectament el globus del ull entelat i fred; la barba curta i espessa espandint-se al voltant de les barres ossoses, tot en l'aspecte d'aquell home em féu estremir, i estranyes idees sobre les afinitats animals em travessaren l'esperit.

La neu volava al darrera nostre i de vegades fragments de glaç arrabassats pel ferro com a l'aranya estira cabells, xiulaven a les nostres orelles.

I les grosses galtes de Kobus s'inflaven; sa bocassa es fendia fins a les orelles, son nassàs s'esclafava de satisfacció; feia una riallada que no s'acabava mai més.

Aquella operació era braument entretinguda, i força penosa a causa del fred, que ens embalbia els dits, ens gelava de peus i ens esmolava, causant-nos-hi una coïssor insofrible, el tros de les orelles, que eixia al descobert per sobre els nostres tapaboques.

La gent esprimatxada, però de bella fibra; els que cullen l'ordi o el sègol a base de petar pedres; els homes de llavis minsos inventors de l'estalvi; la raça que quan va a trobar algú per quelcom realment important no diu el motiu de la visita sinó un cop pres el comiat i girada l'esquena; viu amarada de sospites, embolcallada de precaucions: escolten amb les orelles més dretes que no pas un conill, però saben mantenir una mirada més volgudament inexpressiva que no pas la d'un peix.

Un dia que en Magí era fora, la Teresa va sentir-se un defalliment que li anava xuclant la vida; una suor freda va escampar-se-li pel damunt, com una rosada mortal i els pensaments se li allunyaven com enduts per una ventada, i una remor en ses orelles va fer-la caure damunt d'un pilot de blat rentat que estava eixugant-se. Allí va romandre erta i blanca, amb una blancor sinistra.

Traslluí, encara, entre el brunzir de les orelles la veu de corn de son amo que s'apropava adalerat; però en aquell instant rest