-L'erraries, Sperver, l'erraries. Sóc del parer del comte de Nideck: -Gens de sang! Hi ha un gran poeta que ha dit: -Totes les ones de l'oce

Aquell que pugui remar d'Oxford a Iffley sense aturar-se ja podria viure, sota un mateix sostre, en bona intel·ligència amb sa muller, sa sogra, sa germana gran i la vella minyona del temps de sa infantesa.

L' arbre bambolejá, cruixí y ab gran estrépit cayguè; mes ¡cas estrany! á la senyal de la creu ab que lo va rebre lo virtuòs prelat, l' arbre cambiant de jayent, aná á caure ab gran terratrémol en direcciò oposada á la que per lley natural seguir devia. Los gentils llavors se agenollaren als peus del Sant y demanantli perdò seguiren la lley de Deu.

Quan els generals van haver estat presos, i els capitans i soldats que els havien seguit, van haver mort, els grecs es trobaren en un gran mal pas, pensant que eren a les portes del Rei i que per tots cantons els voltaven qui sap les nacions i ciutats enemigues, sense ningú que els hagués de fornir mercat, a una distància de Grècia de no pas menys de deu mil estadis, sense cap guia per al camí, amb rius intravessables al mig que els barraven el camí de retorn; que els havien traït els mateixos bàrbars que havien pujat amb Cirus; que eren sols i abandonats, no tenint gens de cavalleria auxiliar; de manera que era evident que, vencedors, no matarien ningú, i, vençuts, ni un d'ells no sobreviuria.

Un moment després es presenta la comunitat, i aquí comença la gran tabola. La viuda fa trenta mil esforços per desfer-se d'aquells amics que la retenen; i, consentida de que ja mai més veur

Cirus, amb la resta, travessa la Capadòcia, en quatre etapes, vint-i-cinc parasangues, fins a Dana, ciutat poblada, gran i rica. Hi romangueren tres dies: durant els quals Cirus, féu morir un persa, Megafernes, portaestendard reial, i un cert altre, oficial superior, acusant-los de conspirar contra ell.

En son llit, la Madrona vetllava sense gosar a moure's ben arrupida sota els llençols... Tenia por, sentia en son cor el trossejament del que pert el seu,... però al mateix temps tenia un altra pena més fonda, un dolor més gran; i era la pena del seu home, el turment que tancava aquell cos, que jeia all

Va anar al lloc mateix on havia atracat el gussi últimament, i va escrutar l'aigua. Era claríssima. La joia havia anat a parar precisament al peu mateix d'aquell gran còdol d'una apariència tan mòrbida i d'una color rosada tan suau, que semblava part de l'esquena d'alguna nimfa mal amagada sota una tofa d'herbes. Àdhuc, a la vora d'all

Vam precipitar-nos a la cambra per a socorre'l. El terç atac començava: va ésser esfereïdor! El comte de Nideck es moria! ¡Què pot la nostra art en presència d'aquell gran combat entre la vida i la mort! En aquella hora darrera en la qual lluitadors invisibles s'abraonen, s'estrenyen panteixants, es trabuquen i tornen a aixecar-se l'un darrera l'altre... ¿què pot fer-hi el metge?

Avui n'ha sigut dia, de sorpendre rastres de la misteriosa galladura. Eren dos els actors de la breu escena. L'un parlava, l'altre escoltava. Aquest era el més gran: tot un homenet de sis a set anys, ben endrecat, ben apedaçadet el davantal vell de teixit blavós, penjada al coll la motxilla plena de llibres... Caminava tot seriós, tot dretet... L'altre no passaria de cinc anys.