-Com és que el flam de la candela es mou així? digué la tia Polly. Tom s'acuità. -Oh! La porta és oberta, em sembla. Oi, oi, que ho és. No s'acabaran en tot avui les coses estranyes. Aneu i tanqueu-la, Sid. Tom amb prou feines tingué el temps necessari a desaparèixer sota el llit. S'atur

Estava més afectat que mai i m'ha dit: -Filla meva, tenim la tempestat damunt; abans no m'hauria donat cuidado, perquè aquest poble era un país de benaventurats; però avui... ¡què jo!... ¿No podríeu pas allunyar-vos, fins a veure això en què la dóna? -Res desitjo més- li he dit jo -però ¿a on anirem amb la mam

-Els nostres cors s'han parlat públicament, esquinçant-se per fi el vel que ocultava el misteri; nostres futurs destins estan ja trenats pel darrer nus; nostre pacte, que tenia ja la sanció dels homes, ha rebut avui la consagració del ministre de Déu. Estàs contenta, videta meva? -Contenta hauria d'estar, perquè es veuen realitzats tots els més fervents desitgs de la meva vida.

La constitució d'aquest terrer argilenc i la configuració d'aquestes vessants plenes de petites fondalades o conques que no tenen desguàs més que per un lloc, se presten admirablement per a, amb relatiu poc cost, convertir-les en immensos dipòsits on s'hi recollirien, en temps de pluges, fabuloses cantitats d'aigua que, com serien col·locats a diferens nivells, me permetrien, per medi de senzilles canalitzacions, tal com se practica en diferents comarques, convertir en prats de regadiu lo que avui són artigatges abandonats i amb prou feines donen quatre brins d'escanyolida xeixa.

Jo, per tots aquests polls reviscolats, m'alegraria de que tornessen les antigues formes de govern amb totes aquelles coses algun temps venerades, i avui dia rebutjos de sostre mort. Tota aquesta gent, que no sap més que son ofici, li dir

S'ha de convenir en què han planejat circumstàncies terribles sobre nostra pobra societat. Un temps era Catalunya l'avançada de la civilisació europea. En la mar, en terra, en arts i indústries, dictava lleis que eren filles de sa pròpia essència; i, per més que la societat evolucionava i progressava com avui, ella guardava la davantera, perquè l'esperit progressiu era en ella la tradició.

Jo et veig avui a tu amo del poder i de la contrada de Cirus, conservant per això el teu propi governament: veig que aquesta potència reial, de la qual Cirus s'havia fet una enemiga, és al contrari una aliada per a tu. Essent així, qui és tan boig que no vulgui ser el teu amic? Però encara et diré, més, d'on me ve l'esperança que tu voldràs ser amic nostre.

Això sentit, Cleandre respon que no aprova Dexip, si tals coses ha fetes; solament afegeix que, baldament Dexip hagués estat vilíssim, no creia que per això hagués de sofrir cap violència: -Calia judicar-lo, com avui vosaltres mateixos trobeu just, i provocar el seu càstig. Ara, doncs, retireu-vos, i deixeu-me aquest home: quan us cridaré, veniu al judici.

Diu també que potser no hi havia més de mitja dotzena de persones al bullit, i que allò de quaranta és una ridícula afirmació. Li he dit que podríem retornar a Hannover i reconstruir l'escena; però tampoc no ha pas acceptat la proposició. Per tant, sostinc que la meva narració és vera i restringida, i que la recorden avui per avui, segurament amb amargura, molts hannoverians.

L'encarregat va deixar-la a punt, i els xicots, traient-se les americanes, es prepararen a pendre lloc. Aquell home va fixar-se en George (que aleshores era, com avui, el de més pes de la colla) i el propos