Ell ens assegurà, tot seguit, que la seva salut no canviaria i que el projecte li anava , però digué que ens calia, a Harris i a mi, treure'ns del cap resoltament la idea, perquè segurament ens posaríem malalts. Harris respongué: -Oh! El mareig de la mar és per a mi un enigma: jo estic que és una posa. Sovint he desitjat sentir-lo, però mai no he pogut.

Passava hores i més hores al trencall de l'aigua. Era, segurament, la primera figura que el sol, en eixir, descobria sobre les roques o els sorrals de la costa, i la darrera que la seva mirada paternal abandonava en aponentar-se.

El banquet de la festa de la coronació l'havia afectat violentament: potser aquell senglar amb prunes confitades no li hauria provat gaire. Segurament amb mi no hauria fet negoci. Potser hauria begut massa hidromel i xereç. Sigui el que sigui, el cas és que sortí de la sala del sorollós festí, per a passar una hora tranquil·la, al clar de lluna, amb la seva Elgiva benamada.

Segurament la nostra veu no pogué pas arribar a la bona gent a qui anava endreçada, ni, enc que l'haguessin sentida, podien ells figurar-se que els vinguessin aplaudiments d'uns mísers navegants mig perduts en la revoltura, però, sigui com vulgui, mai un poble ha sigut saludat amb més ver i generós entusiasme. Mentrestant Blanes fugia, fugia...

Només era que una pedra o un tros de fusta. A la fi Tom digué: -És inútil, Huck: l'hem errada altre cop. -, però és que no podem errar-la: hem marcat l'ombra amb un senyal. -Ja ho ; però és que hi ha una altra cosa. -Quína és? -Que no férem sinó calcular-lo, el temps: segurament era massa tard o massa d'hora. Huck deix

El nostre interès havia d'ésser, segurament, pel món dels vius, per les donzelles de trenes onejants, o potser amb les trenes onejants que podrien assolir amb l'ús del Kophkeo ; pels joves de bigotis abundosos... com els pintats en el seu anunci. Tot això l'impossibilitava d'ésser un bon guia dels monuments medievals.

On devien ésser ara els innocentons, que s'hi havien de deixar caure? Segurament lluny, part d'all

La teulada estava feta un jardí de blets i ravenisses; els ràfecs, esqueixalats com eren, devien segurament, durant les pluges, vessar l'aigua al llarg de les parets, i els regalims havien donat naixença a unes capes de molsa, que simulaven un cascadeig; pels esvorancs del mur havien crescut arbrisses, que, no molestades de ningú, havien tingut temps d'envellir-s'hi; tot indicava l'abandó; àdhuc la campana criava pèl vegetal i borrejava verdelosament a la claror de la lluna.

Mireu, aquest és vostre camí. VIOLA No, marinereta, no. Penso aguantarme una estoneta més per aquestes aigües. OLIVIA Dieume, què voleu? VIOLA Jo soc un missatger... OLIVIA Segurament que deu tenir molt de basardós lo que haveu de dir, perquè veig que us costa molt començar. Expliqueume'l vostre missatge. VIOLA Tant sols pot escoltarlo vostra orella.

Segurament no hi havia ningú com aquest «Sandford i Merton», per a caure malalt. ¿Es coneixia cap malaltia, dins un radi de deu milles entorn d'ell? Doncs tot seguit l'agafava a tot agafar-la. Tenia bronquitis durant la canícula i febres per Nadal; el tombava un reumatisme, després de sis setmanes de sequedat, i, si sortia al carrer amb boira, tornava amb un cop de sol!