Però encaparrat com estava amb les seves clasificacions numismàtiques, el saberut apotecari don Joan de Déu, ni tan sols les sentia aquelles cançons de mofa amb què la quitxalla del veïnat li venia a fer la guitza, bo i tafanejant per les ventalles del carrer. Altres cabòries, altres mals de cap tenia, que parar esment en allò.

Les viles on van atendar eren de Parisatis, donades per a la seva cintura . D'allí, fa cinc etapes, trenta parasangues, fins a les fonts del riu Dardes, l'amplària del qual és d'un pletre. Allí hi havia el palau de Bèlesis, governador de la Síria, amb un jardí tot gran i bell, que tenia tot el que cada estació produeix. Cirus l'arras

Més d'un cop en Janet, aquell patró alt i prim i ossut, que tenia el nas i la nou del coll punxaguts i que cridava sempre, s'havia enquimerat perquè després de les cantúries la gent no veia l'hora de estendre la xarxa al sol.

Mentre érem a Barr, en disposar-nos per a sopar va entrar un turista que tenia aparença d'anglès, però que enraonava un idioma com mai no n'havia sentit cap de semblant.

Tot allò del seu casori ho tenia gairebé llest i al seu gust, després de lluitar amb els seus pares que tot ho trobaven que no lluïa prou, que no feia goig i que tot semblava que costés menys diners del que valia. La seva situació econòmica era assegurada.

Es batien com s'havien batut els avis, com s'havien batut els pares, com es batrien, ben segur, els fills dels fills. Es batien per costum, per tradició. Així ho havien trobat, i així ho servaven. L'horror que aquella tongada de batusses va encomanar a en Biel, no tenia fi ni mesura.

Fritz no tenia sinó una idea: -On és ella? A cada casa, es decantava, com si la petita Súzel hagués hagut de mostrar-se al mateix segon. A cada balcó, a cada escala, a cada finestra, a cada torre, que fos rodona o quadrada, voltada d'un cep o tota nua, aturava una mirada, tot pensant: -Si ella hi fos!

El dia que va decidir-se a pendre part en les oposicions que, per a la pensió de l'Escultura a Roma, anaven a celebrar-se, el deseixit alumne en Joan Despí ja tenia pensat el què faria quan li toqués el torn dels exercicis pràctics. Esbossaria una estatueta de xicot jove, d'adolescent o... d'efebe, com li semblava haver-ne sentit a dir, una ocasió, al vell catedràtic d'Història i Teoria de l'Art. , això seria: un efebe. I per a donar a l'escultura ideada quelcom de significat i, al propi temps, el regust clàssic que demanava el programa, coronaria la imatge nua amb un cerclell de flors, i a la m

Com es veu, aquesta missiva, que res tenia d'humil, era més un repte que altra cosa. Així ho comprengué en Serra-Bruna, i la idea d'una lluita amb l'hereu Montbrió, que no era pas un enemic qualsevol, l'omplí d'esfereïment.

Ella no parlava mai de la seva desgràcia ni del seu amor, però de tant en tant hi feia al·lusions simbòliques que deixaven la gent amb la boca oberta sense entendre'n un borrull, i, quan li presentaven una nova amiga, la tenia per informada del seu cas: es creia que tothom era obligat a saber-ho, a compadir-la, a admirar-la, perquè el que li havia passat no deixava de ser una cosa extraordinària.