En una paraula: no és el seu nebot el gendre que a mi em convé. Mossèn Joan arronç

Mossèn Joan de Montbrió, rector de Vall de Pedres, per aquells temps caminava ja en la sexta desena de la vida. Era el mitj

I tal si els coneixia, mossèn Joan! Aquestos no eren altres, per una part, que la quimera que encara el jove portava a dintre, i, per altra, una espècie de pueril complacencia que sentia al posar de relleu davant de son oncle la diferència de procedir d'aquella persona a la que veia per primera vegada, comparada amb la de la seva majordona.

En Joan va deixondir-se i va deixar tebis els llençols, lliures de la martiritzadora cremuja, i es vestí prop del llit de capsal ufanós que l'havia reposat del capolament que dóna tota una jornada d'anar cavalcant per mals viaranys. I baix

Vaja, confessi, mossèn Joan, que el tal nebodet li ha donat més de quatre disgustos amb ses idees esbojarrades.

En Joan puj

-Com vulgues- féu Mossèn Joan començant a despedir-se d'uns i altres. Un moment després, la fina discreció de la família deix

Tema del mar tot majestat... tot realesa, el metall esclata a tota força ufanós... superb... i el riu prenent comiat de la terra fina dins la mar! -Molt ... molt , m'agrada molt! -Veu, ara'm sembla que estic més tranquil... Apunti... Clau de sol... sol, do, mi, re... -Mira Joan, et toca la medicina.

En Joan veia petit l'hostal que havien deixat. Ara s'esmunyien per un carrerany que anguilejava en una rebolleda d'alzines amarades i quietes, i sentia una dolcesa als ulls i una rialla als llavis perque la seva ànima s'era emocionada en el desvetllament dels records que li comportava la natura en ses intimitats matinals.

Aquesta nit he rebut un bitllet de mossèn Joan, qui sense més explicacions ens prega que fugim. El pobre home est