Es veu i es sent tan que s'apunyegaria. Parla amb vehemència, i escolta sempre la resposta que desitja; mira amb il·lusió, i no veu altra cosa que un paradís imminent. Era boig.

Temia que les malvolences tancades ara a l'ànima de tot Cassanelles, esclatessin una hora o altra, i engeguessin riu avall aquells castells. I ho temia de tal manera, que mai se cansava de predicar al minyó que es malfiés. -Vés amb compte: sentes?... Mira que ara ja no és en Bartra sol, qui te la porta votada. Cal que vigilis, perquè un tret o una ganivetada de trascantó són cosa d'un dir Jesús.

Paulina Buxareu, davant del mirall, una estoneta després, es mira i es remira i, amb una llangor d'enamorada, es decideix a rissar-se els cabells, encara abundants i negres. De seguida pensa Paulina que una situació com la seva no pot aguantar-se gaire temps i que els fets s'han de precipitar per força. I, una vegada vestida, se'n va a missa, i després al despatx del seu nebot.

Un, tan sols, dels marrecs, el fill del senyor metge, va gosar acostar-se al foraster durant una estona de descans, bo i ensenyant-li, primer, per via d'assegurança, l'estampa dels escapularis que duia. -Que no en tenes, tu? va preguntar-li. -Mira- va fer en Galderic, ficant-se la m

-Afanya't, Jaumet, ves! toca el nas a la nena i jo et donaré una faldada de peres!... i va alçar-se. -Jo no! -Per què? -Jo no! -No vols que vingui? Per què? si jo te la dono la nena! Jo venir? Fuig home!... ja... ja... ja! Vaig a cercar les peres. Adeu, Jaumet!... mira, si estimes la nena, jo pegaré als que't diguin Carbassot .

La Roser obre el ventalló mig adormida; son respir s'atura i son cor batega, inundat d'esglai. El seu fillet no era com sempre al seu costat. Mira esverada sota el llit, cerca esfereïda tots els recons; remena la pallassa i surt de sa cambra; dona una llambregada escorcolladora.

-Mira, Paulina: tu estàs informada del que em passà, fa ara quatre anys, amb en Martínez, el coronel.

Si vostè es talla els cabells i el veu pel carrer un d'aquests, se'l mira arrufant el nas i diu: -No m'agrada la cara d'aquest home, no què li trobo: molt ser

Marit i muller s'estaven asseguts, en sengles cadires de braços, fent la digestió. Quan la cambrera finí de desparar la taula, ella digué: -No t'has adonat, Jordi, de la retirada dels Garriga? -Prou. -Ja no ens visiten ni un cop al mes. Mira que jo insisteixo perquè deixin sortir les seves noies amb la nostra, com abans... No ho puc aconseguir.

¿Què succeiria això- afegia -si els propietaris grossos i acabalats, en comptes de retirar-se a ciutat, a on res tenen que fer-hi, se mantinguessin ferms davant de ses hisendes i eduquessin els fills de conformitat amb llurs interessos, enrobustint-los amb coneixements adequats, amb mira sempre a fer prosperar les indústries rurals?