Vietnam or Thailand ? Vote for the TOP Country of the Week !


La remor resadora anava creixent com la d'un rusc esvalotat. Miserere, miserere nobis . I, ací, allà, a prop i lluny, sonaven encara els trucs a les portes, cada un dels quals repercutia dintre el meu cor amb un ressò sepulcral, esglaidor. En embocar el llarg i ombrós carrer de la Força vaig adonar-me de com tots portàvem ciris o atxes encesos. Qui ens els havia donats?

Gairebé n'estaria contenta, aleshores, que haguéssiu fugit i obrat tan malament. Però això és una follia. I, vejam per què no m'ho vau dir, infant? -Perquè, veieu, tieta: quan us vau posar a parlar del funeral, vaig començar d'omplir-me de la idea de la nostra vinguda i el nostre amagament a l'església, i no podia, tanmateix, comportar d'espatllar-ho.

-Donar-li la seva impulsió, fer-li servar el moviment. -Molt : ara els ho vaig a dir. Ho fem ? -, molt ; però no s'aturin. -No és pas gaire difícil, sembla- diu l'Emília. -Em creia que costava més. -No: ja veuen que és ben senzill. No han de fer sinó mantenir la impulsió: vet aquí tot el que cal fer. -Entesos- fa la noia. ¿Voldrien donar-me el meu xal vermell, si els plaus?

Solia anar amb les mitges a garró i ni tan sols se n'adonava. Era un home que sempre estava somniant solfes. Ah! no esmento aquestes coses perquè rigueu, no... que el cas no és de riure... sinó que les dic perquè vegeu si el tinc ben present, aquell home, i perquè entengueu que lo que ara vaig a contar no és pas cap rondalla. Aquí el narrador fa una petita pausa. Tot és silenci.

S'imagina, amb tota la bona fe, que els ha fet el més gran obsequi, i afegeix: -Després de sopar, ja els cantaré una altra cançó. Però, ara que parlem de recepcions i de cançons còmiques, us contaré una curiosa aventura en la qual vaig pendre part i que demostra com el treball mental és, generalment, propi de la naturalesa humana.

Amb aquests pensaments de desencant i de tristesa vaig tornar a dalt del turó, i vaig cercar els meus companyons. En Lluís era all

-, que vaig anar-hi: no em veiéreu? -Ai, ai! No!... Hi éreu? On sèieu? -Era a la classe de la senyoreta Peters, on sempre vaig. Jo , que us vaig veure. -? és estrany que no us veiés. Volia parlar-vos de la forada. -Oh! És divertit, això! Quí convida? -La mam

Igual com havia vist Fridolina, fresca, somrient, amb sos bells cabells d'un ros cendrós, caient en llargues trenes damunt el seu coll blanc com la neu, el cos graciós, les mans una mica grasses i rodanxones la veu amorosa: igual com l'havia vista en el meu somni, tot just de vint anys, i ja sospirant, com totes les noies, per l'hora sortosa del casament; així vaig tornar-la a veure aleshores.

Vaig girar el pom amb la major suavitat i vaig anar empenyent a poc a poc, a pleret, a pleret... Però, draga'm, terra! encara no havia badat dos travessos de dit el batent, va esclatar un grinyol tan fort, despertant unes ressonàncies tan baladreres, que no va semblar sinó que haguessin romput a lladrar una munió de gossos, pobladors fantàstics de les tenebres.

-Hola, hola, hola! -els vaig dir tot rient i amb tremolins. -Avui deu haver gelat., Brrr! ...mireu, jo no puc fer l'ou: tinc les mans balbes. Oi, quin fred? Ambdós rigueren i provaren de fer l'ou amb les mans. No, tampoc no podien! Ai noi! -Ja és vingut es temps dets piulots -va dir en Xaneta. -Aquest any han començat d'hora.

Paraula Del Dia

xurmeres

Altres Mirant