-Quina negror! Sembla que estiguem dintre una ampolla de tinta. En aquestes vaig sentir una gran fressa... un bleixar monstruós, una alenada rufladora, que ens envaïa. No esclata, creix, atabala i retruny més de pressa en el cervell la roncadera d'una tora esborneiada que ve a topar amb la nostra orella. Ni temps vaig tenir de pensar -Què és, això?

Dient aquestes paraules, li tir

Sens dubte em veuré obligat a negociar amb aquesta gent; qui sap? Potser han fet promeses a l'anabaptista. Val més que tu no hi siguis. Estiga't aquí, i jo davallaré tot sol. Si les coses van , em veuràs reaparèixer per el cobert; aixecaré el mocador, i ja sabràs que vol dir. Fritz, a desgrat de la seva gran impaciència, hagué de reconèixer que aquestes raons eren bones.

Les dues primeres varen explicar la cosa a la tercera; i, abans aquestes no foren a la meitat, la tercera xicota començ

Això semblava satisfactori, de manera que aquestes aventures foren dutes a compliment. Després Tom esdevingué Robin Hood de bell nou, i la monja traïdora consentí que perdés la força amb la sang que se li escolava de la ferida abandonada. I a la fi, Joe, representant una tribu sencera de bandejats plorosos, l'arrosseg

Igual que si es despertès d'un ensopiment de rumiar, el pastor va aixecar la testa tota solcada d'arrugues, tota vestida de cabells blancs, i va dir aquestes paraules: -Jo pens que això és una llei de vergonya. El que fa l'Úrsula, d'altres dones ja ho vist... S'abscondeix un hom per a vestir-se i despullar-se.

La infàmia em va llevar a no solament la il·lusió d'un nou misteri, sinó, demés, les meves petites pretensions d'argonauta. -Amic Carxofa- vaig dir: -segons sembla, no sou pas vós sol qui transita per aquestes aigües. Per a trobar dinamiters no calia pas moure'm de ciutat.

De vegades passa el dematí regirant un calaix ple de cintes, encetalls, agulles de ganxo, capsetes de gafets, sivelles... Quan ella era viva, ell d'allò se'n reia i en deia enfarfecs. Ara ho contempla amb carinyo, ho col·loca tot amb simetria i diu: -Totes aquestes cosetes encara són de la pobra Cinta. L'últim dia que va sortir a passejar amb ella feia un sol hermós... Era pel maig.

Després tornava Isabel. Es posaven a parlar totes dues. Parlaven de llurs coses: de vestits, de visites, de com es posava car el servei, de l'excel·lència del conill amb pèsols; i després, després, més baixet, Isabel, a cau d'orella, li deia aquestes paraules: -Paulina: saps?... Em sembla que ! em sembla que !... Ahir vàrem anar a casa el metge...

I la meva sopor revenia insensiblement, glossant aquestes fatídiques impressions i aportant-hi noves fantasmes.