-Ja ho , noia, ja ho ... i és per això que hem de parlar... Si jo fos sol, no passaria tanta pena; pel que ha de durar!... Mes, ara...tu te n'auràs d'anar a casa teva d'aquí a una vuitava, d'aquí a una quinzena tot lo més, que tens la sega a sobre... La petita est

No estava per emmetzinar la meva vida sense to ni so. I ara! Vaig sopar amb una gana endiastrada, vaig enraonar despreocupadament de l'aurora boreal i de la guerra, vaig riure... Qualsevol cosa em duia la rialla als llavis. I la gent de casa també reien amb una facilitat i un delit inacostumats. Segurament es sentien alleujats de males cabòries com jo mateix.

En veure-la arribar, lenta i lassa, pujant el camí de la masia, es redreçaren anhelants i encuriosides. A les tres verges, recloses en aquella casa, en mig de la bravada de fortitud de la terra i del bestiar, el pròleg d'una maternitat qualsevulla les interessava i pertorbava.

-, va ser una cosa molt trista. Jo havia deixat a sa de casa, bona i eixerida. Estava molt contenta, perquè, amb es dinerets que havíem arreplegats, havíem comprat una caseta i un llagut, i llavors jo feia es darrer viatge per a guanyar unes peces de sardinals. ¡Ja mai més viatjar!... Viuríem junts. Jo seria pescador... patró de barcada... Un bon descans. Sa meva veieta em gomboldaria: sempre la tindria as meu costat com un àngel de sa gorda. Ella tot això m'ho deia amb ets uis. ¡Que me'n deien, de coses, ets uis d'aquella dona! A sa llinda de sa porta ens vàrem abraçar sense pensar mals averanys i em va dir: «-Porta'm melons d'Alacant» «-Prou, dona, prou.» ¡Sa sang de ses venes, li hauria donat, si me l'hagués demanada!... Ja saps que sóc de Blanes: oi? Sa nostra casa era a sa banda de mar, a un cap de sa platja; i així que vaig saltar en terra vaig fer via cap allà, amb tot de bones notícies a sa punta de sa llengua per a alegrar es cor de sa bona veia. Portava es diners a sa pitrera per ensenyar-los-hi de seguida: «-Mira, lo que hai gonyat!» A mig camí me varen escometre dues veïnes. No estava pas per a elles. ¡Al diable, ses tafaneres! «-Sa teva dona est

Era una guia de conversació anglesa per a ús dels viatgers alemanys, que començava: «En un vaixell...» i terminava: «A casa el metgeEl capítol més extens era dedicat a la conversació en un vagó de ferrocarril, en un departament curull de gent boja, batalladora i grollera: «¿No pot vostè fer-se un xic més enllà, senyor?» «-Impossible, senyora.

-No, ja ho crec, ja; però li dic que... No se n'amaga pas ella; es coneix que és de les de poc se m'endona! ¡Ai, pobra de mi, que se'm deu agafar el platillo! Ja torno! ¿Senyora Tecla que no sent quina olor d'agafat? -, ara se n'ha anat corrents la senyora Menciona cap a la cuina... -Ah! Jo em pensava que era a casa de vostè, i he pensat: deixa-me-la avisar. -Tantes gràcies.

Quants anys , vostè? Com se diu? L'aspirant a llogater . -Em dic Narcís Campmany. L'amo de casa . -D. Narcís de Campmany? L'aspirant a llogater . -Sense el de . L'amo de casa . -És llàstima. Si es queda amb el pis ser

La dona malastruga que ell festejava glatia sempre per l'èxit de la seva bellor i mirava la casa com un cau xuclador dels seus encants i en fugia sempre cercant en l'aire els murmuris de la lloança i en les mirades les guspires de l'admiració que abrandessin el foc de la seva vanitat sempre famolenca.

Com que era tard, a en Víctor li va fer llàstima que la seva tia se n'anés sola a casa, i li deman

No tornar a casa amb un pomet de roses el dia de Sant Jordi, feia, en temps de nostres pares, home de molt poc més o menos: avui ens passem d'allò més maco sense les roses de Sant Jordi, sense comptar els que es passarien del sant lo mateix que de les flors.