United States or Japan ? Vote for the TOP Country of the Week !
En l'església isolada en la boscúria se sentien sospirs i plors continguts. La nau del temple era solitària i la porta tancada. Una mica de claror entrava pel finestral del chor fent lluir els daurats dels altars i dels sants barrocs immòbils en ses actituds místiques. Se sentia una olor d'església tancada i d'encens perdut i refredat en els recons tenebrosos. La llàntia del Santíssim s'anava empetitint dintre el fanal que la guardava dels freds de l'hivern i dels papaus voladors de l'estiu. De tant en tant, el xiuxiueig d'una confessió s'espargia pel silenci del temple... Al costat de la bandera de Sant Isidre, tocant al banc de la masia més rica, hi havia el confessionari que enlairava la trona. Per sota la cortina que amagava el rector sortia una m
I ell tornava: -Oi, que és gran?... I vinga treballar... l'endemà, mentre al lluny es sentien més vius que mai els cops de picador de la Munda, en Jan ja el llaurava aquell camp, amunt i avall, amunt i avall, darrera una euga roja, com son pare quan ell era petit darrera l'euga blanca. L'endem
Els infeliços se quedaven admirats de la tornada del Rector, que per ells era ben nova; mes, com sentien l'escoïssor del dit sobre la nafra, acotaven el cap i callaven.
...Entre tant se sentien els respirs que es barrejaven amb el soroll que feien uns pica-pedrers en un solar veí... En Ferràn sofria. Els ulls li escaparen cap a l'estàtua que feia en Fèlix i la trov
I la visió d'aquell infant que's fonia amb rogall aspre com la serra, com d'una serra cruel que li tallés la vida, era terrible, encongia el cor; aturava el respir de tots els que'l sentien.
I venia una son més dolça!... A voltes se sentien, com emboirats, els xirrics d'un vol d'orenetes que en aquella hora de sol feien l'aleta, sospeses en la buidor, sobre la ciutat endormiscada.
Cansat de jeure anava pels cims, on l'aire fred eixordador i trontollant el vivifica entre un món de congestes perennals i tarteres de pedra llosera. Allà, dins la vibració del vent que l'eixordava i li tapava el respir i feia tremolar amb fúria les flors, prenia la fona i llançava pedres brunzents als llacs de les fontalades que no sentien el terratrèmol de la ventada.
-Que no dorms? li preguntava allavors amb veu molt baixa... -Sí que dormia... sols que... m'he despertat... I tornava el silenci i tots dos sentien ben clar que s'enganyaven. -Sents? Ja torna! feia ell al cap d'una estona; i quan la ratxada havia passat, -res!... res!... ni una panotxa... ni un gra no en collirem!... Menjar pels bous; i res més. I la Madrona hauria jurat que plorava.
Tots sentien recels al cor, tots sofrien la mateixa tortura. Si la mar pujava, la fugida era penosa i la mort fatal! El Pollet sentí l'engúnia, el neguit de fugir. La seva mare era vella i malalta i no podia caminar. Deixar-la morir negada era una crueltat que l'esborronava. El pobre noi s'atansava a les clarors de les pipes. -Qui sou? -El Borni. -Què me'n dieu del temps?
El cel era ple d'estrelles i els vailets sentien en son front un ventet fi i humitós que s'esbandia d'ample a ample per l'estesa dels camps endormiscats. Essent dalt de Penya-blanca, va sortir la lluna.