Es trobaven en un indret soliu i en una hora feta solemne per les velles tradicions. Els esperits zumzejaven en les fulles murmuradores; les fantasmes sotjaven en les llòbregues reconades; el pregon udol d'un ca venia surant, de la distància; una òliba responia amb la seva nota sepulcral. Els minyons, corpresos d'aquestes solemnitats, no parlaven gaire.

I la meva corda, si no m'enganyava el cor, era llarga, llarga,.. Però, que en trauria d'això, si venia un daltabaix, que ensorrava tota la rellotgeria? I heu-vos aquí que aquesta protesta mateixa m'era una altra font de turment. Com presentar-me al judici de Déu amb aquella queixa, que rondinava al meu dedins? No era el primer dels deures el d'abellir- se a l'adorable voluntat de l'Altíssim?

Mossèn Pinyol era l'home de confiança de la vídua Buxareu, i no cal dir que la seva intervenció venia aleshores com l'anell al dit. Mossèn Pinyol ja tenia un ramat d'anys, era primet i baixetó, i d'adobar consciències i apedaçar famílies en sabia un niu. Revestint-se de la seva autoritat, va anar a trobar en López Mantecón.

En feien sofrir, però en Carxofa em guinyava un ull i les signava amb la punta de la barba, tot remant. Allò venia a ser un solemne compromís. Aquelles tenques, ofrenades a la meva amistad, en l'olla d'en Carxofa esdevindríen la més alta exquisidesa: serien dignes del paladar dels déus. En Carxofa era un desgraciat tirador. Això a penes ho sabia ningú.

En això l'atenció dels dignes milicians fou atreta per un traquetreig pausat de ferradures que venia de carrer amunt.

L'endemà, no vingué: de manera que els grecs ja s'hi encaparraven. Al tercer dia vingué, dient que venia havent obtingut del Rei permís per salvar els grecs, malgrat que molts s'hi oposaven del tot, pretenent que no era digne del Rei de deixar anar una gent que havia fet armes contra ell. I acab

Allò era estada una revelaciò, un prodigi... Mes el romanç de la bella viatgera no podia tenir continuació real. Mai més vaig retrobar-la, ni vaig saber d'on era, ni d'on venia, ni on anava, ni tan sols la meva boca pogué gustar les sílabes exquisides del seu nom. Portadora d'un fiat diví, la gentil missatgera havia desaparegut de seguit de complida la seva comanda. Aneu a saber qui era.

Tota la desgràcia li venia d'haver mort un mal home. Perquè, d'enç

Isabel, que havia començat l'aventura de per riure, estava també una mica esverada davant de l'assiduïtat del professor. Perquè Isabel es deia: -Aquest home se'm declararà. I què faig aleshores? És positiu que en Melrosada no li feia gens de gràcia: li semblava impossible poder-lo estimar. I, si venia el moment de la declaració, què? Li donaria una carbassa rodona.

Sperver va botar del seu lloc, corregué cap a la plataforma i tot enfonzant la mirada al peu de la torre, va dir: -No hi hauria pas caigut un llop, als fossats? Però l'udol venia de la part de dins. Aleshores, tot girant-se al nostre costat, exclamà: -Fritz!... Sebalt!... veniu!...