I cregui que dintre meu patia terriblement: la meva vida estava ben desgavellada, i la presència d'una dona, més o menys jove i més o menys maca, em trasbalsava de cap a peus. Per altra banda jo sentia una horror molt gran per certes coses: vull dir que era un noi absolutament cast. Així vaig arribar fins a vint-i-un anys.

-Ho diríeu. -No ho diré: en bona fe, fe i refè, que no. -No ho direu a ningú, a ningú? Per tota la vida? -No, no ho diré a ningú. Ara deixeu-m'ho veure. -Oh! Tant us fa, a V

-Els nostres cors s'han parlat públicament, esquinçant-se per fi el vel que ocultava el misteri; nostres futurs destins estan ja trenats pel darrer nus; nostre pacte, que tenia ja la sanció dels homes, ha rebut avui la consagració del ministre de Déu. Estàs contenta, videta meva? -Contenta hauria d'estar, perquè es veuen realitzats tots els més fervents desitgs de la meva vida.

-I la gran llàstima és- acabava dient el pobre apotecari -que en aquesta darrera hora de la vida jo em trobi que no tinc ni de les unes ni de les altres, ni de les que són bones per a l'ànima, ni de les que són bones pel cos!

I si , després de molt pregar i suplicar, va ensopegar algú que n'hi oferia, que feixuga i mal pagada, va trobar-se que, engandulit per la vida de presidi i revoltat per la mesquinesa del guany, no sabia fer-se amb l'agre de la terra i la trobava massa baixa per a vinclar la carcanada fins a esfonsar-hi la punta d'un magall o la fulla d'un tràmec.

Harris, tan aviat fou tancada la porta, reprengué la frase interrompuda: -Vosaltres sabeu el que vull dir: un canvi de vida complet. La qüestió era com assolir-lo.

Sospita que, en el fons del fons, el seu pensament no és gaire lògic. Però què hi fa? Un hom no és segur de res: la vida és plena de misteri. Parla. -Escolta, Adelaida: ja saps del cert que tot això és efecte del massatge?

-Vés, ànima cristiana- li deia: que Déu te perdona; segueix aquest trànsit dolorós; beu aquesta copa d'amargura, la més coenta, però la darrera d'aquesta vida de misèria; vés, que Déu t'espera i els àngels t'obren les portes de l'Eternitat! ¡Despulla't d'aquest farcell de podridures i vola feliç a la mansió de Déu!

Jo vaig respondre: -Estimat amic, no li vull fer perdre temps contant-li el detall de tot el que tinc. La vida és curta, i, altrament, arriscaria molt si li deixés fer la ganyota abans d'arribar a la fi de la meva història. Solament li diré allò que no tinc: no tinc el mal de genolls ; el que no puc dir-li és per què, però és cosa certa. En canvi, tinc totes les altres malalties: li ho certifico.

Mossèn Joan de Montbrió, rector de Vall de Pedres, per aquells temps caminava ja en la sexta desena de la vida. Era el mitj