El nostre propietari, un dels ignorants majors que he conegut, incapaç d'avergonyir-se mai, el recordo un cop informant un corresponsal que Ben Johnson havia escrit Rabelais per pagar l'enterrament de la seva mare. Sols reia de bona gana quan se li feia avinent una errada.

Trobava tot fent via joves pagesos, forts i sapats; robustos com roures, i al donar-los el «Déu te guard», sentia en son cor tal horror al misteri, al no ésser, a lo de més enllà, que de bona gana els hauria demanat amb llàgrimes als ulls una caritat... d'una mica, una miqueta, per petita que fós, d'aquella vida que rumbejaven... I ells s'allunyaven cantant i rient, esmerçant-la, aquella vida, en jocs i corredisses, sense sisquera adonar-se'n!...

-Certament, no veig l'aventatge de trobar-se mullats i amb gana- digué George. -Esperaré altres cinc minuts, i després me n'hi vaig. -La solitud d'aquestes muntanyes- vaig observar -és ben agradosa amb bon temps. De sobte ens crid

-Anirem - digué Harris amb la seva encoratjadora confiança. -Serem a Todtmoos abans de les onze: no passeu neguit. I a Todtmoos pendrem alguna cosa. Va afegir que li venien ganes de pendre un biftec i una truita. George, per la seva part, no volia que li vingués gana fins veure Todtmoos.

-Fill meu!... saps? -Tinc gana aquí! repetia la beneitona picant de peus.

Els primers dies foren tot allò de perdre la gana i dir paraules d'una tendresa infinita. Després el festeig es regularitzà, la flama primera s'an

Havíem format una reunió elegant, d'enlairada cultura intel·lectual; ens vestíem amb la millor roba de l'armari i sosteníem belles converses. En poques paraules: tots ens sentíem feliços, tret de dos joves estudiants vinguts d'Alemanya no feia gaire. Llur posat era d'estar en la reunió de mala gana, com si trobessin el programa enutjós.

Mossèn Joan li ha fet de contesta que, sense voler escatir-li sa autoritat, encara que ignorava qui l'hi havia conferida, no estava pas disposat a obeir-la. Que de bona gana el beneiria a ell i als seus companys, que bona falta els hi feia, però dins de l'església, perquè de moixigangues a la plaça no volia pas fer-ne.

De l'altre cantó de la cambra s'oïren uns sospirs i uns bufecs, i ja n'hi va haver una altra de posseïda. Era una noia vinguda de la Barceloneta, molt blanca i rossa, amb la cara enfarinada i sense gens d'expressió. Duia un collaret de perles falses, i la pobreta feia un posat de passar molta gana. Es sentí trasbalsada per una ànima deshonesta, una mena de cortesana del carrer de Trentaclaus que deia veritables inconveniències. Cost

El sopar a casa d'en Víctor fou trist. Els nens no tenien gens de gana: s'havien atipat com uns lladres a la Maison Dorée, i la seva mare només els deix