Cap cotxe de lloguer no passava, però en canvi vèiem passar molts xicots vagabunds, que s'aturaven interessats segurament per l'espectacle. Fou el minyó de Casa Biggs el primer que veiérem vagarejar prop nostre.

Si és dolent, el veuran aixecar-se de la taula de mal humor, posar cara de gos a tothom, queixar-se del govern, de la criada, de que els seus xicots l'atabalen...

L'encarregat va deixar-la a punt, i els xicots, traient-se les americanes, es prepararen a pendre lloc. Aquell home va fixar-se en George (que aleshores era, com avui, el de més pes de la colla) i el propos

I, naturalment, a còpia d'assistir a tals ensenyances, pel comú poc concurregudes, no res d'estrany que s'hagués arribat a fer un cabdal de coneixements més que apreciable. D'això devia provenir el motiu que li varen posar els xicots.

Aquelles calces curtes, aquells espasins amb penjarolles, aquells respectables barrets de tres picos que eren com la vela d'un barco, aquella gravetat que els dies de visita de càrceles era terror dels xicots que feien campana; a on són?... Vés i veu-los al present, i un agutzil és un home com qualsevol altre.

Una s'asseu pensativa en el ressalt que forma el llavi d'un dels xicots adormits; una segona es penja a les pestanyes d'un altre vailet i guaita amb curiositat per l'escletxa de les parpelles, procurant llambregar-li l'ull; aquesta atalaia amb satisfacció el paisatge, gallardament encirada al cim del coronell del més altet de la colla; aquella s'és emparada del més grassó, i amb son alè suau i temperat s'escalfa les manetes; algunes s'arramellen plegades sobre un mateix cap; altres es topen, fent un surt, al cim d'un muscle, al qual es són enfilades per diferents indrets.

Deu o dotze xicots nus, magres, bruns, vingueren a nedar davant meu, capbussant-se i perseguint-se. De tant en tant sortien a reposar a la platja, i allí, tots molls, s'asseien; i el panteix feia brandar l'encercolat vistós de llurs costelles. El mar era llavors d'un blau clar, puríssim.

L'ataconador del portal a les vuit del dematí. -Ja torna a passar aquell minyó de la del segon pis. La criada del davant, a les nou . -Ja passa. El camàlic de la cantonada, a las deu . -Volta'l! Els xicots d'estudi, a les onze . ¡Sempre trobem aquest senyor! La mare, guaitant pels vidres, a les dotze. -Avui ja ha passat cinc vegades. Aquest vespre li preguntaré per què ve.

Tot seguit vaig avisar els meus companys. -Lluís, Xaneta, alerta! Mireu : un parador, que ve cap aquí. Els dos xicots eixiren tot seguit del cloterell i guaitaren amb el major interès cap a l'indret, que jo els vaig indicar. -Si, es un home amb un ram, un parador -va dir en Lluís.-Va pujant amb santa calma, i poc es pensa que l'haguem pres per .

Als forasters se'ls diu: -Miri, miri la Custòria : val tants mil duros! I s'acaba la professó com totes les festes dels homes: amb un bosc de baionetes que avancen, i detràs d'elles una gran munió de gent cansada, cruixida, que ja voldria ser a casa; xicots adormits o malhumorats que ploren i demanen aigua; dones que es queixen de trepitjades, pallangues graciosos que fan traveta als del davant; portes que es tanquen, convidats que es despedeixen i senyals d'acabament pertot, que contrasten amb el bullici d'aquelles mateixes persones moments antes de sonar les timbales.