Al veure tants propietaris rurals abandonar llurs grandioses masies, dotades d'excel·lents condicions d'estatge, per a trasbalsar-se a una ciutat o vila, reduint-se a la vida de lloguer en carrers sovint rònecs i sense sol ni aire, fent una vida avorrida i sense objectiu, gastant a voltes lo que llurs rendes no donen o estalviant lo que en llurs pairals se malmet, deixant un lloc a on són i representen alguna cosa per altre a on no són ni representen res, se comprèn que entre nostres pagesos no abunda pas l'esperit de Cèsar.

Donen els mariners el nom de pinya de rosa a l'artística nuada que teixeixen al capdavall d'una corda amb els seus mateixos blens, fent-hi un pom boterut que la conclou, la priva d'esfilagarsar-se i no li permet escórrer-se de l'estrop o anella dintre el qual la passin de llarg a llarg.

Això dit, els generals fan els sacrificis, estant present l'endevinaire Arèxion d'Arcàdia, perquè Silanos d'Ambràcia havia fugit d'Heraclea en un vaixell que va pendre a nòlit. Però en aquest sacrifici per la partença, les entranyes no donen bon averany. Aquell dia, doncs, no es mou ningú. Alguns s'atreveixen de dir que Xenofont, volent fundar una colònia en aquell indret, ha convençut l'endevinaire de dir que les víctimes no són favorables a la partença. Llavors Xenofont fa cridar per un herald, que l'endem

Però ells sentien una mena de por supersticiosa: potser en els recons foscos de la cambra, darrera d'aquella barricada de sifons, xicres, capsetes i ampolles de farmàcia, el geni de la malaltia encara estaria sotjant, cuidant de jugar-los una mala passada. Dues hores ha que es fan confidències. Ja és cap al tard. Els porticons, mig oberts, donen una claror lletosa i esmorteïda.

La flama espetegava, dringaven les forquilles, les barres galopaven, gorgolaven les ampolles, els vasos brindaven; i, al defora, el vent de les nits d'hivern, el vent poderós de la montanya, cantava el seu himne funerari, aquell himne estrany, desolat que entona quan els esquadrons de núvols es precipiten els uns damunt els altres, es donen càrregues, s'engoleixen, i la lluna esblaimada contempla l'abraonament eternal!

Aquí se'ns ofereix una observació. Així com de totes les bèsties la part preferida és el cap, no succeix així amb el del gall, i això que no res de dolent. Els caçadors donen el cap del senglar al primer que l'ha ferit, com a mostra de deferència; del porc també es el cap en més estima que les altres parts; el mateix passa amb la llebre.

Les seves teulades baixes, recobertes de palla, i les finestres amb creu li donen el caient d'una casa de conte de fades. A l'interior, aquesta semblança és encara més remarcable.

El mar és tan pla que no ofereix perspectives. Només, de tant en tant, una gavina o una barca, que s'hi mouen atansant-se o allunyant-se, donen als ulls enganyats una meravelladora sensació de les profunditats del paisatge. És a prop de mig dia.

-, les blanques donen més llet; i, després, són més boniques que les altres.

Van cap a l'arbreda... Ella el fa aturar posant-se el dit en els llavis... Ah! Escolten un rossinyol, i per sentir-lo millor, se donen les mans. Misteris acústics! La sombra creix; el temps passa, i ells no se n'adonen. Calla el rossinyol; ella aixeca el cap i est