United States or Faroe Islands ? Vote for the TOP Country of the Week !


Amb els ulls oberts de bat a bat, jo diria que em trobava en aquella escena estranya, misteriosa, i mon pensament es transportava, no pas a gratscient, envers la Pesta Negra. Al capdavall vaig despertar-me d'aquesta contemplació interior, i vaig veure que Maria Lagoutte s'havia aixecat i es disposava a eixir.

La Cinta se li atansa tota manyaga manyaga, se treu el clavell que porta al pit, i diu, amb un somrís que fa blanquejar ses dentetes i posa al descobert ses genives de color de rosa: -L'hai gordat per tu, Garet: ¿el vôs? En Garet es posa, tot estorat, no acaba d'entendre lo que li proposen, i, amb els ulls oberts i la boca badada, resta inmòbil, encarat amb la xicota.

Se mouhen aquests ulls o es que veientlos els meus tremolen, que ells me semblen mourers? Y aquests llavis mig oberts ab sa alenada de mel que els atravessa; mur tant suau jamai ha separat a més suaus amics. En els cabells l'artista ha imitat a l'Aràgnida teixint un filet d'or aont els cors dels homes queden presos més aviat que els mosquits en les teles d'aranya!

Cantant alternament així s'estaven, quan s'en vengué un gran núvol, una aubaïna càndida i tendra, com el somni de la terra matinal, com la boira blanca qui entela sos grands ulls verds oberts a la llum nova. El qual núvol embolcall

Un cap i l'altre es perdien en ombres; i les poques cases, que s'obiraven, arrenglerades en dues fileres, ullprenent-se de fit a fit amb el miralleig de llur vidrim, agafaven l'aspecte de cares fantàstiques, esblanqueïdes, d'ulls oberts i morts, com sorpreses per una son magnètica en mig de llur encantament.

La taverna brunzia com un tambor. Vaig asseure'm a un recó amb el garrot entre els genolls, i un canet que sobreexia al meu davant; i fins que va ser nit closa vaig romandre així, bocabadat, amb els ulls d'allò més oberts, tot veient el meu castell que em semblava pintat a la paret. Cap a les vuit vaig tenir fam; vaig demanar un knapwurst i un altre canet.

Si aquelles paraules haguessin estat un llampec no haurien saltat amb una sobtesa més atarantada dels llavis esblaimats de Huck. Sos ulls eren oberts de bat a bat i son alè suspès, tot esperant la resposta. El gal·lès féu un moviment; mirà, en resposta, de fit a fit... tres segons... cinc segons... Després... després respongué: -D'eines de lladregueria. , què us passa?

La Rectoria era tancada, mes no estaven tan desprevinguts sos habitants, per quant tiraren el cordill del llucateu abans de què els arribats truquessin a la porta. Entraren a la lliça i ja al cap de l'escala sortien a rebre'ls mossèn Joan, amb els braços oberts, i la Feliça amb cara de prunes agres, amb un llum de cuina.

Es varen tornar negres? això és el còlera, ¡i després aquests brètols que fan diaris posen que no hi ha res! ¡Ai, pobres de nosaltres!... I... ¿saben què succeeix a la que ha interpretat tan malament unes paraules sense connexió? Cap al tard de la nit passa un senyor per un carrer, i veu uns balcons oberts i llum encès. -Ja hi som, diu. Aquí hi deu haver un mort. I para l'orella.

Avançant així, els que van al front havent arribat en una vall gran i difícil de passar, s'aturen, perquè ignoren si la vall és franquejable, i criden els generals i els capitans al cap de la línia. Xenofont, no comprenent què pot entrebancar la marxa, així que sent l'orde hi acut a galop desfet. En ser tothom reunit, Sofènet, que era el més vell dels generals, diu que no valia la pena de discutir per saber si s'havia de passar una vall com aquella. Llavors Xenofont, interrompent-lo amb una certa embranzida: -Companys, sabeu -diu -que mai us he induït a cap perill de bon grat: veig, en efecte, que necessiteu no reputació de valentia, sinó salvament. Ara la nostra, posició és aquesta: no podem sortir d'aquí sense combatre. Si no marxem nosaltres contra els enemics, ells ens seguiran quan ens retirarem i ens cauran damunt. Examineu si val més anar contra aquests homes amb les armes endavant, o amb les armes a l'esquena veure els enemics que marxen darrera nostre. Ho sabeu, retirar-se davant l'enemic no s'assembla a res d'honorable, però perseguir-lo inspira valor als més covards. Jo, doncs, m'estimaria més perseguir amb la meitat de l'exèrcit, que retirarme amb el doble. Jo , per altra banda, que els enemics, atacant-los nosaltres, no us afigureu pas que ens esperaran: en canvi, si girem l'esquena, tots sabem que gosaran perseguir-nos. I després, ¿l'ocasió de travessar i deixar-nos a l'esquena una vall difícil, quan esteu per combatre, no val la pena d'aferrar-la? El que és jo, voldria per als enemics que tots els camins els apareguessin oberts a la retirada: però a nosaltres, el terreny mateix ha d'ensenyar-nos que no tenim salvació sinó en la victòria. M'admira, doncs, que ningú consideri aquesta vall més temible que els altres llocs que hem travessat. Perquè, ¿com és posible travessar aquest pla mateix, si no vencem la cavalleria? ¿Com passarem aquestes muntanyes, si tants de peltastes ens persegueixen? I si arribem bons i sans al mar, ¿quina vall no és el Pontus? Allí no trobarem ni bastiments per transportar-nos, ni blat per subsistir si restem, i si de pressa hi arribarem, de pressa haurem de tonar-ne a sortir per cercar queviures. Per això val més combatre ara havent dinat, que no pas dem