United States or Costa Rica ? Vote for the TOP Country of the Week !


-Senyor- digué Knapwurst, tot estenent la seva m

Sperver, tot aturant-se al llindar de la biblioteca, havia disparat un agudíssim xiulet. Knapwurst el mirava ded de tota l'alçària de la seva escala, sense bellugar-se. -És a mi a qui xiules com a un ca? digué el gnom. -, mala rata, és per fer-te honrament.

-I per què no una de diferent? digué el geperut. -Aquesta em plau! -En de més belles. -Knapwurst! va fer el picador tot alçant el vi amb un aire greu, -tinc les meves raons per a sentir la mateixa; escurça-la si vols. Diu qui sab les coses. I tu Fritz, escolta-la!

Jo he respost que no, i, tanmateix, no us havia pas vist. -Però en nom de Déu, senyor Knapwurst, obriu d'una vegada! ja m'ho explicareu més tard, això! -Anem, anem, una mica de paciència! I el geperut, a pleret, a pleret, desfeia el cadenat i obria el reixat mentre jo petava de dents i tremolava de cap a peus. -Teniu força fred, doctor- em digué aleshores l'homenic, -i no podeu entrar al castell.

La taverna brunzia com un tambor. Vaig asseure'm a un recó amb el garrot entre els genolls, i un canet que sobreexia al meu davant; i fins que va ser nit closa vaig romandre així, bocabadat, amb els ulls d'allò més oberts, tot veient el meu castell que em semblava pintat a la paret. Cap a les vuit vaig tenir fam; vaig demanar un knapwurst i un altre canet.

-Un hom aprèn a totes les edats- insistí el brau subjecte. -Sàpigues, Fritz, que en aquest món hi ha gent que porta sort i també gent que porta desgràcia. Per exemple, aquest brètol de Knapwurst és qui em porta desgràcia a mi. Cada vegada que el trobo en eixir a caçar, estic segur que em succeir

Jo li vaig respondre bastant . -Per Déu! va dir; -Knapwurst, en saps més que jo; vui fer-te el meu arxiver... I em va dar la clau dels arxius. D'aleshores ençà, d'això fa trentacinc anys, tot ho he llegit, tot ho he fullejat.

Tot dient això, Knapwurst semblava greu, recollit; un pensament tendre feia tremolar dues llàgrimes en sos ulls. Pobre geperut, estimava els que havien tolerat, protegit sos avantpassats. I a més, deia la veritat, les seves paraules eren d'un seny pregon. En vaig romandre d'allò més sorprés. -Senyor Knapwurst- vaig dir-li, -heu après, doncs, el llatí?

Eren llibres del comte, tirats al rebuig; em caigueren a les mans, i vaig devorar-los!... Al cap d'algun temps, el senyor del Nideck, havent sentit per atzar com feia una cita en llatí va estranyar-se'n: ¿Qui t'ha ensenyat el llatí, Knapwurst? -Jo mateix monsenyor. Em va fer algunes preguntes.

Eren aleshores, si fa no fa, les quatre de la matinada. Knapwurst es va fer esperar terriblement. La seva caseta, encastada a la roca, vora del portal gran, romania silenciosa. Semblava que el geperut no acabaria mai de vestir-se, perquè jo el suposava colgat al llit, i tal vegada en ple son. Vaig sonar altra vegada.