Sis potas de llargandaix ab çeradas unglas y uns ulls com brassas rohents, acabavan de donarli un conjunt mes espahordidor, si es que no li donessen ja dos inmensas alas de ratapinyada que á cada cop que aletejant las feya anar, si s' esqueya á ser en lo bosch, en sech esmicolats deixavan los brots mes dobles dels rústechs coscolls y bruchs; y si per flor d' algun estany volant feya camí, enlayravan una gran espessor de aigua que queya al lluny com furienta pluja.

Viva fou la sensaciò que produhiren en las nobles damas las paraulas de la abadesa; pero, ab tot, despres d' haverhi pensat, no volent cap d' ellas passar per la humillació dels mal tractes que de segur los donarian los invasors, determenaren, y ho van jurar per la sanch de Jesucrist, «presentarse als infaels totas sense nas, cregudas de salvar llur puresa ab l' horror que naturalment devia produhir en la lliviana soldadesca tan crudel mutilació

La Verge se 'n adoná y plena d' amor y fe y per consolarlo: Vina, fill meu, li va dir, ja veurás quin un de mes bonich que te 'n donarè jo; no 't mancará cavallet. Y, tot dihent aixó, l' agafa per sota las aixellas, lo alsa y 'l posa á cavall de un raig de sol que per la finestra entrava. Jesus va sostindres' sobre 'l raig. Los altres noys deixantse de jugar, quedaren encantats de lo que veyan.

-Déu los guard. Diu el pare si em faria el favor de pagar-me aquest compte. -Noi, digues-li que el metge i el governador m'han aconsellat que no em carregui de cap; amb això no estic per negocis. Torna pel setembre... o per l'octubre, si som vius. I , cavallers, que durar

Los cavallers per sa part aixís que tingueren la cinta se posaren en camí cap á Madrit acompanyats del senyor Bisbe y molts tortosins que 'ls volian honrar no deixantlos fins á haver passat lo pont del Ebro. Mes veuse aquí que tantost hi foren, lo cavall del palauher que duya la santa cinta, parantse en sech no volguè avansar per mes esforsos que son amo y acompanyants feren per lograrho.

De la una part á l' altra aixis han anat fent via des de llavors ençá no estantse parats sino curt espay de temps en aquells llochs en que Deu ho ha disposat pera mes puniment de llurs crims. Donchs be, una d' aquestas paradas la varen fer, pare y filla, en los voltants de la ciutat de Lleyda. Allí de nits rondavan pels camps y de dias encauhats en una bauma fugian de la llum de sol.

Molts foren los que s' oferiren per ocupar lo seu lloch, altres resolts á jugar sa vida per ella volian eixir novament al encontre de la fera per probar de donarli mort, emperó la donzella no acceptá sas ofertas y resignada y confiant ja no mes que en Deu, va esperar lo dia del sacrifici que era l' endemá.

En lo mateix instant en que l' hermitá alsava la sagrada hostia, passá pel bell devant del home agenollat una llebra de las mes grossas: tots los gossos se posaren á, glapir y 'l cassador sens poderse contindre oblidantse de tot, va aixecarse y com un desesperat arrencá á corre darrera de la llebra que seguida dels gossos cap al bosch se dirigia.

Sabent lo avéns que en sas conquestas anavan fent los moros, que ja corrian vencedors pel pla de Barcelona y coneixent que la ciutat no podria resistir al poder d' aquell, la abadesa reuní 'l capítol y esposá la causa que 'l motivava. Manifestá lo perill que corrian, si era vensuda Barcelona, d' esser víctimas de la furia del heretges conquestadors, y va demanar concell.

Lo pastor tot ayrat crida des de lluny; mes ell ni se l' escolta. Se 'n torna á la casa de la desconhortada muller, cóu la pota y la du despres al malalt que, tantost la veu, tan menjador se torna que ni 'ls ossos n' hauria deixat. Mes lo pare Salvador no 'ls hi deixa pas; los arreplega un per un, los fica al sarrò y 's despedeix de aquella bona gent que plora d' alegria.