Érem frugals: en el meu hi portava una llenca de pernil sense greix ni rancior, un tros de pa blanc i la carabassa vinera; ell treia del seu una embostada de peres cuixetes, ben madures, quasi lloques, i un imposant crostonàs de pa del seu, florit i negre, que engrunava amb els dits talment com si hagués sigut una terrossa.

En aquell moment lo beato sortia del temple: s' adoná d' ells y eixintlos al encontre, los detura y sens dirlos res, no fa altra cosa que posarlos davant dels ulls tres dits estesos de sa ma dreta. Los frares quedaren maravellats de veure com aquell home endevinava sa conversa y resolia una cosa que á ells tan capficats los duya.

Esperà, encar... Veié que els dits d'en Pasqualet s'agitaven espasmòdicament, com si estigués picat per la taràntula, però sos llavis romangueren closos. Pass

-Maleïdes sigun sa tremolor dets meus dits i de sa meua ànima! exclam

-No- respongué, mirant-se els dits mullats. L'Elena, compungida per la dolor sospir

Pero allò altre no era tampoc un somni, al contrari, era la més real de totes les realitats, i ell en sentia encara el palp groller i esgarrifós. Mentrestant el metge l'examinava, percudint-li el pit amb atenció com se sol fer amb una bóta per esbrinar flns a quin nivell és plena. Pica ací, pica allà, no se sentia més que el sorollet del seus dits en el silenci de l'alcova.

-Jo estic per anar-me'n... diu l'una. -Veig que no ens diuen res... replica l'altra; -si volen res ja avisaran. Una ve carregada de bones intencions... El parent, que fins allavors callava i s'entretenia a tocar el timbal amb els caps dels dits sobre la calaixera, s'acosta a sos interlocutors, i, molt baix, diu: -Veuen?

Melodiosament somniaven els aucells dormits, i llurs ales a penes trémoles, feien una dolça remor, com una corda de salteri, o com una campana aèria, percudida pels dits fluids de l'esperit del vent.

-El senyor Quim, que s'havia estat amb les mans creuades sobre els genolls, entretenint-se en fer rodar els dits polsers l'un sobre l'altre, pren la paraula molt solemnement i diu: -Jo sempre em recordaré de l'any vint i tres.

Però, fill meu, veig que torno a la dèria de botzinar de tot, sense reparar que no tinc encara alçada la penitència que per aquest pecat m'imposares. Mes, què hi farem? Els vells som com les criatures; no ens corretgim, encara que ens piquin els dits. Perdona'm, doncs, estimat Ramon, com jo et perdono l'esperit d'emancipació que en certes coses t'ha portat lluny de mi. Si has encertat, ben teu ser