»Quan a mi, Seutes, t'he enraonat d'aquestes coses com a amic que et sóc, a fi que et mostris digne dels béns que els déus t'han donat, i també per no caure en descrèdit vora l'exèrcit. Perquè, sàpigues-ho , si jo volia en aquest moment fer mal a un enemic, no podria amb aquests soldats, i si volia tornar-te a ajudar a tu, tampoc no en seria capaç: tal és la disposició de l'exèrcit envers mi. Amb tot, et prenc per testimoni a tu i als déus que ho saben tot, que no he rebut de tu res per haver-te dut els soldats, i que no tan sols no he demanat mai per mi el que era d'ells, sinó que ni he reclamat el que m'havies promès. Et juro encara, que no acceptaria el que tu em donaries, si els soldats no havien de rebre al mateix temps el que se'ls deu. Seria una vergonya de fer reeixir els meus negocis i de mirar amb indiferència els d'ells, quan van malament, sobretot essent-ne jo honorat. Que Heraclides pensi que tot són futeses, i que cal fer diners com sigui; però jo, Seutes, crec que per a un home i sobretot per a un príncep no hi ha riquesa més bella i més esplèndida que la virtut, la justícia i la generositat: qui les posseeix és ric d'amics i ric d'altres que desitgen ser-ne. Si prospera, qui s'alegra amb ell; si ensopega en alguna cosa, no manca qui l'ajudi. Si pels meus actes no t'has convençut que jo t'era amic de l'ànima, si per les meves paraules no has pogut conèixer-ho, fixa't almenys en els discursos dels soldats. Tu hi eres, tu has sentit què deien els que volien blasmar-me. M'acusaven als lacedemonis d'estar més per tu que pels lacedemonis; em retreien de preocupar-me més dels teus interessos que dels d'ells; deien que jo havia rebut presents de tu. ¿Aquests presents, et sembla que m'haurien acusat d'haver-los rebut, si haguessin vist en mi una mala disposició envers tu, o més aviat perquè van observar en mi un gran zel per tu? Tots els homes creuen, jo penso, que qui rep presents d'algú ha de posar-li afecte. Tu, al contrari, abans que jo t'hagués prestat cap servei, em feies un acolliment graciós, amb els ulls, i amb la veu, i amb presents d'hospitalitat, i no et cansaves de fer-me promeses. Ara que has aconseguit el que volies, i que has esdevingut tan gran com jo t'he pogut fer, ¿tens cor per veure'm deshonrat entre els soldats, i no donar-se-te'n res? Amb tot, confio que el temps, ser

Tot això és cosa de seny natural. Però, digues: ¿has demanat, almenys, si ella consent a acceptar l'altre? -No, ni he pensat; tenia com una mola que em giravoltava dintre el cap. -Oh! exclam

Fritz insistí, dient: -Pren-ho, Súzel: t'ho has ben guanyat. Ella, girant el cap, va posar-se a plorar. -Què vol dir, això? digué Christel. -Per què plores? -No ho , pare- feia ella, entre sanglots. I Kobus pensà, per la seva part: -Aquesta petita és altívola: es pensa que la tracto com una serventa, i això li fa pena.

Y si tu ets Lancelot, puc jurarte que ets carn y sang de la meva. Alabat siga Déu! Y quina barba tens! Portes més pèl tu a la cara, que Dobbin, el meu cavall de vares, a la cua. LANCELOT Digueu, doncs, que la cua de Dobbin fa la creixença cap endintre; la darrera vegada que'l vaig veure, es segur que tenia més pèl ell a la cua que jo a la barba. GOBBO Senyor! Y com has mudat!

-Es que a mi un gussi em convé com es pa que menjo. -Vet aquí una veritat com un temple. ¡Ja ho crec, que et convé!... Més que no t'ho figures! Sa canya ès encantada. A sa llarga t'engorroniria. Et convenen es rems, sa vela, sa brega amb es vent i ses ones... , Temme; vas : has de comprar un gussi. -Comprar-lo! exclam

El marit dóna un cop de puny sobre la taula: -Has comprat un armari! Ella, amb veu immaterial: -! -Però, desgraciada, i a on l'entafurarem?

A més em manca dir al jueu Schmoule que ha de venir a cercar els bous si no vol pagar-ne el nodriment. -Ah! són venuts, els bous? -, senyor Kobus: per tres cents cinquanta florins. -És un bon preu. Però entra, Súzel: no has de fer compliments. -Oh! no n'he fet cap. -, ... en fas: prou que ho veig. Altrament hauries entrat tot seguit. Vina: seu aquí.

-Ben fet que has fet, Mió. I en Pelifet don

-No hi ha res a témer per aquesta nit. -, ja ho això, ja ho has dit a la comtessa; però, i demà? -Demà? -, no giris el cap. Suposant que tu no poguessis destorbar que l'atac tornés, escolta Fritz, francament, ¿et penses que hi trobaria la fi? -És possible, però no ho crec. -Ah! exclam

-No com m'has sentit, Temme. Te cridava... i no et cridava. Jo creia que ses meues veus ofegades no podien arribar a ses teues oreies. Però has comparegut... t'hai vist as meu davant... i, per més agre que sigu as respectes d'una mare, no hai pogut mencos d'agenollar-me a ses teues plantes i declarar-te es meu pecat. I te l'hai declarat a ses crues, per sa seua cara més lletja.