La Francisca emprèn pel camí dreturer. Gamba gentilment amb les faldilles arrebossades a la cintura, sostingudes darrera els malucs amb una agulla de cap, el cistell dels pollastres en el plec del braç esquerre, i un cabàs, amb dues dotzenes d'ous, pendiculant de l'altre. El vent de la marxa li encasta els enagos, ratllats de blanc i de vermell, a les cames musculades. Davalla un tros d'obac i bóta pels xaragalls com una daina. Després travessa un gatosar eixarreït. El sol l'amara. Ella el mira amb inquietud cloent les parpelles i enganyotejant les fesomies. Va perfilada de llum, la masovera; i és, aquella llum, una aurèola en la testa, on el capell, eixugant-se, esdevé rinxolat; és en la lleu pelussera de la galta, un endaurament; és, en les virolaines del mocador del coll, un llampegueix feréstec; és, en les crestes dels gallarrots, un espurnejar de porpra i uns besllums tornassolats en els plomatges. Voreja uns camps on les patateres, abrusades, comencen a mustigar-se, i els blats de moro a plegar les mans. Sota una figuera esponerosa hi ha un barracó de ginesteres, entre les clarianes del qual s'endevina una forma humana. La masovera acota el cap i es mossega els llavis per no esclafir la rialla. Sap pla de què riu, la masovera. Allí aguaita els oriols el fill de l'amo, un hereu que es ref

-Sancti de guixi! he, he... Esteu de primera, carets. Si us veiéssiu amb aquestes fesomies tan dolorides! ...he, he... Sembleu un cap de dol. Cosa més llastimosa! he, he, he... Par

Jo mateix en sentia la curiositat. Convinguérem d'explorar en diferents direccions, tornant al cim per comunicar-nos el que descobríssim; i al cap de mitja hora ens reunírem de bell nou. No ens calgueren paraules. Les fesomies de tots tres deien clarament que a la fi haviem descobert un recó de naturalesa alemanya no fet malbé per la suggestió de menjada i beguda.

Adorna la seva cara, seca i de migrades fesomies de raquític, un superb mostatxo de gavatx. El serva çom a record d'una campanya de carboner al Conflent. En honor d'aqueix bigoti, únic en el llogarret, on són mirats amb prevenció com un senyal herètic, el corbo s'absté d'anar a missa.

Nosaltres, els homes, ens ajaçàvem a tot plaer, rabejant-nos amb la sorra fresca, estenent-hi els membres i acabant per adoptar les actituds més pròpies, segons les aficions de cada qual, ja per a contemplar les estrelles, ja per a ullejar el mar, ja per a sotjar les fesomies de les nostres alegres companyones.

Jo en desitjava més. Vaig mirar les fesomies del meu entorn, i en el major nombre vaig veure reflectides les meves pròpies impressions. Si és cosa bona l'excitar aquesta set de sang a l'home modern, llavors el mensur és una institució útil. Però, ¿pot dir-se que sigui cosa bona?

En el cas present, amb sols observar aquell atapeït conjunt de fesomies anheloses i corpreses, podien apreciarse les diverses fàcies de la lluita transcendental entaulada entre les dues corrents que es disputaven el predomini sobre aquell petit mar de passions, fins a cert punt inconscients. La bufetada mascla amb què l'enginyer clogué la disputa, fou el període àlgid del procés psicològic.