Me semblava que els meus sentits no estaven ben desperts, que l'emboirament de la son m'enlleïa els membres... i vinga fregar-me els ulls. Però segurament no era jo sol, l'espesseït: se diria que la pesadesa era per tot arreu; que se la sentia entorn com una mena d'ensopiment còsmic, si val l'expressió.

Jo havia anat passant i no les vaig veure més.. A la boca del Pont de Pedra, en una de les reconades, que ans d'entrar-hi es troben a cada costat, hi havia un pilot de gent, que es diria que dormissin, els uns jaguts, els altres incorporats, estintolant-se ells amb ells, tot esbalandrats i amb els membres en barreja. Tenien un ensopiment desficiós com el dels embriacs.

Les nits les passava d'un son, estiradeta i quietona en son llitet de monja, blanc com un lliri, sens que un surt li fes res saltar els membres ni un escatx de visió misteriosa creués per ella la foscor compacta.

Nosaltres, els homes, ens ajaçàvem a tot plaer, rabejant-nos amb la sorra fresca, estenent-hi els membres i acabant per adoptar les actituds més pròpies, segons les aficions de cada qual, ja per a contemplar les estrelles, ja per a ullejar el mar, ja per a sotjar les fesomies de les nostres alegres companyones.

Les grans ombres de la volta, drapant les pareds fredes amb llurs tintes cendroses, retreien la memòria dels vells claustres de l'Edat Mitjana, i aquest gnom, assegut al capdamunt de la seva escala, amb un enorme volum de cantell roig damunt la contorsió dels genolls, amb el cap enfonzat dins el casquet de pell, els ulls grisos, el nas esclaflat, els llavis contrets per la reflexió, les espatlles grans, els membres frèvols i l'esquena arrodonida semblava ben l'hoste natural, el famulus , la rata com l'anomenava Sperver, d'aquell últim refugi de la ciència en el Nideck.

No deixava de compendre la desventatja en què el col·locava el prestigi adquirit pel seu enemic, no sols dintre sa pròpia família, sinó fins sobre els membres de sa parentela que havien tingut ocasió de tractar-lo.

El vostre cor batega sobre el seu cor. Els seus braços gloriosos us enrotllen i us atreuen vers ella. El vostre esperit i el seu són un mateix esperit. Els vostres membres s'alleugeren. La veu del vent canta a les vostres oídes. Veieu al lluny la terra tota petita, i els núvols, esdevinguts germans vostres, són tan a prop del vostre cap que vosaltres els allargueu els braços!

El pop seguí lligant-lo i relligant-lo, amb el seus tentacles, pel cap, pels muscles, pel ventre, per tots els membres... estampint-lo a la roca, enxarxant-lo amb l'herbei... xuclant-lo amb ses innumerables ventoses, adherint-se-li, confonent-s'hi. I el temps an

I vaig sentir el feble gemec de la pobra mare. -Menut! menut!... menut meu! I després res: les palpitacions del meu cor repercutint els meus membres i com sonant per tot arreu convertides en rellotge de l'univers. Gràcies a Déu, va ser més la por que el mal.