Quan Súzel era allí, s'enrojolava tot seguit i fugia a corre-cuita, i el vell anabaptista deia: -L'alabeu massa aquesta noia, senyor Kobus: la fareu tornar orgullosa. -Bah! bah! Tanmateix cal encoratjar-la, què dimoni! Es una mestresseta de casa com no en corren: far

I el que disfrutava un cop a l'estació, facturant les llaunes, carregant les buides, conversant de tu a tu amb els mossos i fins amb el quefe -un senyor tot afeitat de cara, vestit de blau i amb gorra galonada, que era com si diguéssim, l'amo del trenc . I quan, després d'un repic de campana, se sentia al lluny el xiulet de la màquina, corrien amb l'Antonet cap al reixat de fustes que tancava l'anden, i allí amorrats, veien al lluny una ratlla negra que creixia, creixia ràpidament com en un somni, fins que, sense ni donar-se'n compte, se sentien envoltats en una revolada de fum, d'aire calent, de sorolls i grinyols -i el tren passava: al davant la màquina, orgullosa, i gonflada de força, roncant feréstegament; després el furgó amb un mosso dret a la porta, un peu a l'estrep, a punt de saltar; al darrera, els cotxes amb ses finestretes que anaven passant, llises i iguals, parant-se a poc a poc... I un cop parades, tot sovint per aquelles finestretes els vailets hi espiaven somniosament quelcom d'aquell món desconegut, que cada dia veien passar, sempre diferent i sempre el mateix.

No era pas una bèstia orgullosa; semblava que tingués consciència de que era al món per a rebre i treballar... i resignadament s'ho prenia mentre tenia delit; quan l'acabava, abaixava el coll, flairava a terra fortament, fins a aixecar-ne pols, amb molt compte vinclava primer un braç després l'altre flns a agenollar-se, avançava un xic les potes i es deixava anar sobre un costat, amb un gran esbufec.

El Rei de la Mar feia molts d'anys que havia perdut la seva muller, però sa vella mare es captenia de la casa. Era una dona assenyada, encara que tan orgullosa de sa noble naixença, que portava dotze ostres a la cua, mentre les altres grans dames només podien dur-ne que sis. Altrament era digna de tota lloança, sobretot perquè estimava tant les princesetes de la mar, ses nétes.

Alguns, més altívols, afectaren una mena d'indiferència orgullosa, amb el gran feltre tirat endarrera, els dos punys a les butxaques del gec, la cuixa endavant i els colzes fent angle.