La pagesia era tota llunyana i el metge més saberut de la rodalia era el senyor Pau, que per la mainada tenia molt bon ull... però, afeblit pels anys i mig tulit pel dolor, ja li era impossible de fer sis hores de camí, dalt d'un mul, baixant i pujant pels camins pedregosos entre abismes i solituds.

Així s'explica que un pagès, un alcalde, home honrat i de representació en la rodalia, que haur

Dalt d'un penyalar ingent es perfila, contra claror, la miraculosa ermita, ajut i consol de tota aquella rodalia. Dubta: pensa que ha pecat d'intenció i ha fet pecar de paraula i obra. Recorda el fantasial adúlter amb el caçaire d'oriols, la discreta i poruga deshonestitat del doctor, la bestiota agressiva d'En Merla...

Al bell mig del camí d'anar a vila hi havia una capelleta; la gent d'aquella rodalia deia que la fadrina que hi deixava una toia de flors abans de finir l'any, era maridada. La Margarida en arribar a l'oratori lluc

Havia vingut a parar a un dels indrets més fèrtils i ben regats de la rodalia de Figueres, i n'hagué tan bell encant que quasi es va distreure de les seves cabòries i neguits. S'aturava bocabadat a cada pas, es girava d'una banda a l'altra i no es cansava d'exclamar de cor, i àdhuc de boca i tot alguna vegada: -Fitre, quins blatars de moresc! Refitre, quines fesoleres d'aspra!

Entretant el seu fill Joanín, esglaiat de veure la sangorrera que feia la cama del seu pare, anava corrents cercant adalerat el Sant, el pastor que guaria totes les cames trencades de la rodalia, tant dels homes com dels animals.

El temps, tan bell al matí, a l'eixida del sol, s'havia cobert de núvols; un vent fred fuetejava la neu contra els vidres, i jo amb prou feines destriava el cim de les muntanyes de la rodalia. Anàvem a davallar l'escala que mena al pati d'honor, quan a la recolzada del corredor vam trobar-nos nas a nas amb Tobias Offenloch. El digne majordom esbufegava d'allò més.

De cap a cap de nit, no s'havia mogut de la mateixa positura fins que aquell crit d'esglai va fer-lo botre de la cadira i adreçar l'orella. El xàfec havia parat, però la rierada, amb els seus bruels, omplia de terratrèmol tota la rodalia. L'alba avançava. Els clams dels cassanellencs, desesperats de portar a en Jan el socors que demanava, s'aixecaven paorosos espai amunt. -Assistèènciaaa!...

I la silueta del cabiró va seguir l'altra, i ambdues partiren, volant amb sordina, com dos parracs de sotana conduits per l'oratge. Eren ducs de la rodalia que venien a percaçar les rates. Això va afirmar-ho el Cerd

Tot dient això, tenia els ulls vermells, no feia posat de facècia; tampoc els altres no reien. -I voldria- afegí, tot aixecant el dit, -que tota la vila i la rodalia tinguessin un gran respecte per la meva estimada, baldament no fos de la meva categoria, del meu estament i de la meva fortuna: el més petit blasme sobre ella comportaria una terrible batalla.