-Guilleemaaa!... Era la veu del seu pare que la cridava des del peu del cingle. A corre-cuita, la mossa es va arranjar com va poder, es va lligar els cabells, es va posar el mocador al cap, i cames ajudeu-me cap al casalot. -On ets anada? No on et fiques... li varen fer el pare i l'àvia en arribant...

Arribant ací, érem a la vista de la primera de les còpies de fusta. Ocupava el centre d'una petita plaça i era rodejada en quadre per una balustrada, al costat contrari del camí. George, sobtadament, s'aturà, arrambant-se contra el mur. -Què és això? Vos trobeu malament? vaig preguntar-li. -, una mica- digué. -Descansem ací una estona, si us plau.

Però ja la masia era plena de renou: en el corral, el gall, les gallines, el ca, tot anava i venia, escatainava, lladrava. Dins la cuina, les cassoles dringaven, el foc espetegava, les portes s'obrien i es tancaven. Una llanterna passava per fora, sota el cobert. Hom sentia com trotaven al lluny els obrers, arribant del Bichelberg.

Llambregada d'ell; llambregada d'ella; estreta de ; barretada a la mare. Als quatre passos, se giren tots dos i es fan la rialleta... Ai! Ja hi som! Tant hi som, que ell, en arribant a casa escriu:

No gens menys, en arribant a casa abraç

La llum, arribant del fons, per dues finestres enlairades, il·luminava l'estable amb llargs rossegalls d'or. Les grans ombres dels pilars s'allargaven sobre l'enllosat, net com un paviment, sonor com la pedra. El conjunt tenia quelcom de verament bell i àdhuc de gran.

Maristany és un dels metges més lacònics de Barcelona; a penes diu quatre mots en tota la visita. En arribant mormola un Déu-vos-guard: dies, ni això. -Déu lo guard, doctor- fa l'Adelaida amb una veu fatigada. Prou es deleix per a fer-li innombrables preguntes: no gosa. La severitat d'aquest metge l'inspira un respecte supersticiós. -Com anem- diu ell, tot llevant-se l'abric.

Hi havia mitja hora de camí de l'una a l'altre, i, per consegüent, no era pas possible, arribant de fosc i a impensada, enviar-hi ningú per disposar la cambra. Ens encabiríem com podríem: bona voluntat i bona cara hi hagi. Oh, quin viatge, aquell! Vaig saturar-me de la infinita melangia de la naturalesa arraulida i sòpita, abrigada pel gebre.

I no hi tal mort ni tal aca, sinó que la senyora ha tingut de despatxar una criada que estimava però que se'n prenia massa per lo llarg temps que estava amb la família, i la caixa de què parlava era la de la roba... -, - diu un home a sos amics; -ahir en arribant a casa la vaig trobar morta.

Per distreure'm, en arribant a casa, vaig agafar un llibre i em vaig posar a fullejar-lo amb m