Però així que he pagat per culpa seva cap a una dotzena de gallines escanyades; quan, agafant-lo de la cua, l'he deslliurat de mil combats de carrer; quan una dona enfurismada m'ha presentat, perquè el veiés, el cadàver del seu gat difunt, bo i tractant-me d'«assassí»; quan m'he vist demandat als tribunals pel meu veí del costat, per haver deixat en llibertat un gos ferotge, un gos que havia muntat la guàrdia davant el seu magatzem de ferramentes durant dues hores, una nit de fred, sense poder el veí treure ni la punta del nas; quan he sabut que a espatlles meves el jardiner havia guanyat 30 xelins apostant per la destrossa de «tantes rates en tant de temps»... des d'aleshores he començat de creure que potser se li permetria de romandre en el nostre planeta una temporada més llarga.

Per esdeveniments que no són del cas, he tingut de viure llarga temporada lluny de Barcelona: això ha fet que deixés de freqüentar algunes de les meves relacions. La família Buxareu ha estat una d'aquestes. Fa quatre o cinc anys que no visito la seva casa. Darrerament vaig informar-me de la mort de Paulina, víctima d'una recent epidèmia, quan finia l'estiueig en un poble de la província de Girona.

La Natàlia, la filla, duia capell sempre que sortia al carrer; la seva mare en comprava un cada temporada, però no el solia dur amb persistència. Totes les robes de la muller i la filla es feien a casa, amb auxili d'una cosidora de poques pretensions.

Paulina Buxareu envejava la glòria. És a dir, Paulina hauria volgut passar per la Rambla i sentir a dreta i a esquerra: -Mireu-vos-la: Aquesta és Paulina Buxareu! Per assolir això hauria fet qualsevol disbarat. Una temporada l'entendrí la idea de ser cantant d'òpera; però tenia una trista veueta que no arribava enlloc.

He observat que gairebé tots els vells mariners es fan enrera quan es presenta el cas de posar el coll a la feina. Els reconeixereu amb la manera com seuen a popa i encoratgen els remers contant-los els meravellosos fets que ells han realitzat, la darrera temporada.

Altre motiu de canvi de vida era la curta temporada que anyalment passava la família a Barcelona.

-De qualsevol cosa en dieu treball- diu, entre dos sospirs de satisfacció, als dos novicis que suen com uns carreters i lluiten a mort contra el corrent ja fa una hora. -Mireu: Jim Biffies, Jaume i jo vam fer el passatge de Marlow a Goring, la darrera temporada, en una sola tarda, ¡sense aturar-nos un minut! Us en recordeu, vós, Jaume?

I sempre aquella por de donar un desengany! -M'han posat tan amunt que ja no hi arribo, em deia un dia plorant de ràbia davant un contracte que no volia firmar, per un teatre cabdal de New-York... Per això jo li vaig dir: -Reposi... vagi a casa seva una temporada. Els tics nerviosos se'l menjaven i la visió de les grans multituds l'esfereïa, perque sempre li venia al pensament que hi havia el doble d'orelles que no de caps d'espectadors, i això l'enervava... si sembla un vell i no quaranta anys encara!

A un aprenent que havíem tingut nosaltres tres la darrera temporada, li vam servir tots els contes possibles sobre les nostres heroïcitats d'altres temps. Doncs mireu aquell jove beneit de quina manera es mof