I, entre aquella munió de records, s'aixecava sempre clara la veu de la veritat, que li deia, primer baix, baixet, i després a grans crits, que bona part de culpa del que li passava la tenia ell, per haver-se entossudit a voler fer cara al poble, a voler viure al costat d'aquella gent que l'odiava i el volia perdre.

No tracto d'analisar qui culpa ni raó, sigui qui sigui o siguin els que siguin els que han pres part en tan grandiosa obra. Si la campana algun dia toca i sentiu com un eco que tal vegada, estant distrets, podríeu pendre per un bram, no ser

En el divorci que s'anava accentuant, Mefist hi tenia la major part de culpa. Subtilment, solapadament, com un vent advers, empenyia la feble nau a la deriva. Avui un entreboc, dem

Xenofont i els altres generals contenen els soldats i diuen a Cleandre que allò no és res, que el decret de l'exèrcit la culpa de tot. Però Cleandre, atiat per Dexip i picat ell mateix d'haver tingut por, respon que es far

Vós i jo hem fet el nostre deure en aquest sentit; vós especialment. Vós haveu estat volejat per l'aire per motiu d'una explosió de fanal de gas, patentat... -Deveu saber perfectament que fou per culpa meva. Em sembla que vaig carregar-lo massa.

Les escoles tenen la culpa, en primer lloc, que el caràcter alemany sigui d'aquesta manera, car prediquen constantment el que és el deure. L'ideal és magnífic per a qualsevol poble; però, abans de tancar-s'hi, fóra bo de precisar què és aquest deure . El concepte alemany del deure sembla ésser «una cega obediència a tothom que porta galons». És l'antítesi de la manera d'ésser anglo-saxona; però, com que l'una i l'altra van fent via, cal suposar que en tots dos mètodes hi ha quelcom de bo. Fins a hores d'ara els alemanys han tingut la sort d'ésser ben governats, i tot anir

-No, no em repliquis- va fer en Biel: -tota la culpa és meva. Tota, tota, tota!... Quan jo vaig sortir de presidi, no n'havies d'haver vist ni l'ombra, de mi. Me n'havia d'anar lluny, ben lluny, a unes terres que no sabessin d'on venia, ni qui era, ni el que havia fet.

Emprò el que jo no entenc és per què n'has de rebre tu, d'aquest càstig. ¡Sabessis la pena que em fas, con te veig marfir d'enyorament per culpa meva!... Perquè la culpa de tot la tinc jo: sabes?... La Malena, que ja s'havia embolicat amb els llençols, va redreçar-se i va guaitar el seu home, que restava assegut als peus del llit, com si no tingués esma de despullar-se.

Quan esdevenia qualsevol desgràcia, ningú s'encomanava a Déu, per a donar-ne la culpa als habitadors de la torre del Barbut. -Són el flagell del terme- deien molts.

Això és Barcelona avui en dia: a tal punt hem arribat; tots som tafaners, badocs, frívols donetes, per culpa de... Atura't, Pau. Quedi sepultat en el silenci el nom del culpable. L'anomenarem en son dia, que ser