United States or North Korea ? Vote for the TOP Country of the Week !


S'imagina, amb tota la bona fe, que els ha fet el més gran obsequi, i afegeix: -Després de sopar, ja els cantaré una altra cançó. Però, ara que parlem de recepcions i de cançons còmiques, us contaré una curiosa aventura en la qual vaig pendre part i que demostra com el treball mental és, generalment, propi de la naturalesa humana.

(A Viola) Cercantvos m'ha esdevingut aquesta desgracia; més ja est

L'ataconador del portal a les vuit del dematí. -Ja torna a passar aquell minyó de la del segon pis. La criada del davant, a les nou . -Ja passa. El camàlic de la cantonada, a las deu . -Volta'l! Els xicots d'estudi, a les onze . ¡Sempre trobem aquest senyor! La mare, guaitant pels vidres, a les dotze. -Avui ja ha passat cinc vegades. Aquest vespre li preguntaré per què ve.

Era per la guerra dels matines, i, segons es diu, féu alguna forrolla servint de sargento en les brigades. El cas és que quan aquí ja ningú es recordava d'ell, comparegué, vestit amb el gec i gorra. Algun recó portava, perquè pos

Tot eren acudits de bona llei, que demostraven la satisfacció íntima que brollava de llurs cors senzills. Els defensors de la casa, desades les armes, ja feia estona que eren en mig de llurs conveïns. El mateix Basi havia ja encaixat amb tots sos enemics més significats i es complavia en donar i rebre proves d'oblit i bona amistat.

Son pare va escoltar-lo amb un silenci absolut i impressionant. Després va dir-li: -Noi, ja saps que jo sóc republic

Paulina fou sotragada pel desllorigament estúpid que el destí havia donat a tots el seus plans; però els que la coneixien i els que havien esmentat l'interès que l'atrafegava per assolir el pintoresc casament, quedaren una mica meravellats en veure la resignació de Paulina davant dels implacables manaments del destí. Sabia ella perfectament que era ja inútil tot el seu esforç. Convers

-Bon remei per la meva sogra que és guita de les quatre potes! -Un noi... un noi... minyons... ja tenim un hereu! va exclamar en Magí tot baixant l'escala i cridant com un orat; i va abraçar-se als que l'esperaven i va petonejar el goç, movent el cap i tremolós de barba. Els dos minyons no van entendre'l de primer anduvi, fins que sentiren un plor d'infant. -Teniu la dona lloca?

Encara es tenia damunt una sola cama, i mantenia l'altra en l'aire. Ja veieu com també ella era inflexible. El soldat estava tan commogut, que poc li hauria costat de vessar llàgrimes d'estany; però això no hauria estat escaient. La mirava a ella i ella el mirava a ell; però no es digueren mai cap paraula.

Però encara no havia muntat els cinc o sis graons, a guisa de perístil, de casa seva, que la vella Katel ja cridava, en el vestíbul: -Aquí est