United States or Pitcairn Islands ? Vote for the TOP Country of the Week !


Amb les flors de sepulcre, collides d'amagat, s'havien guarnit el cap i el pit... Semblava que tornessin d'unes bodes... A l'arrencar el carruatge, fins una noia es va posar a cantar: Que la primavera, porta paners de flors; n'hi de totes menes... n'hi de tots colors. ¡Ves quina manera de tornar d'un cementiri! va recalcar el senyor estirat i circumspecte. -Quina serietat!

Li xiulaven les orelles; se li obria fora de mesura la boca per beure l'aire, li sotraquejaven sense compàs els polsos, fent-li la mateixa impressió que si els hi mallessin. Quan va arribar a la torre del Barbut, semblava talment una guilla que es fica a cau al veure's encalçada.

Certament la senyora J. semblava estar desitjosa d'ajudar la senyora X. Obrí la porta, i entr

Aquella despedida era una verdadera manifestació en la qual prenia part tothom, des de les senyores fins al darrer del servei, tots amb alegres i fressosos esclats en consonància amb aquell caràcter extraordinari que semblava tenir-los suggestionats.

I temerós com un nin seguí Fra Genís amb l'ànima voltada de dubtes, sa pensa enterbolida per recordances tenebroses i son cor entendrit per aquella boscúria plena d'austeritats. El silenci li semblava una meditació d'asceta, les ombres de les soques velles i alteroses un estol de frares extasiats per un somni místic i la claror de la lluna, una mirada piadosa de Sant que l'aconhortava!

En Magí el seguia, mirant-lo, entre'ls matolls i brossals. -No em deixis, Magí... no em deixis- semblava que li deia, ple de tendresa, mig girant-se. Més enll

Era tota sencera... Les ales closes, el caparró penjant i les potes grogues molt estirades, semblava que no tingués cap ferida; sols una goteta de sang vermella tremolava en son bec entreobert.

Allí la mar fulgurava amb llampegueigs d'or i d'argent viu, i semblava desfer-se en davassalls de vidre volador; i cap a la cala, en el redós de ponent, groguejava com una gran lluna d'oli.

Lieverlé amb el cap baix semblava mirar a través del granit, i sos llavis arremangats fins a llur arrel, deixaven veure dues fileres de dents blanques com la neu. Rondinava, encara. Adés i ara s'aturava bruscament, acostava el morro a l'angle inferior de la pared i bufava abrivadament; després, s'aixecava enfurismat i les seves urpes de davant assejaven d'encetar el granit.

Aquesta ciutat , no cal dir-ho, el seu poeta. És un poeta místic, que es diu Quimet. Semblava, per la seva cara dolça, la pau de la seva infantesa, la seva habitual submissió als desigs materns -que eren de tenir un fill sacerdot, i fins per la casualitat que, exigint-li una sèrie de dols seguits, l'habitu