United States or Indonesia ? Vote for the TOP Country of the Week !
De moment no va compendre on era. Després se va adonar del llit, on estava ajagut, i, a través d'una mena de tel llustrós, com el que l'aigua gemada sol deixar a l'istiu en el cristall d'una ampolla, va reparar unes cares, que se li acostaven. A poc a poc les va coneixer totes: la de la seva mare, la del seu germà, la del doctor Xipell. Si, eren ells.
Els nedadors s'havien ajagut de boca terrosa sobre la sorra roent, parant llurs esquenes mullades a l'ardentor del sol. El vell pescador dormia, i dormien també, a l'ombra dels llaguts, alguns altres mariners. Tot era silenci.
Sota una estesa de blanques veles fresques de mullena, veié vermellejar, com una rosa dins un joc d'ombres i besllums lilials, la cara rodona i xamosa d'un home d'uns quaranta anys, vestit de blau i molt negre de cabells, d'ulls i de celles, el qual, mig ajagut, s'anava incorporant i li signava que s'atansés. -Ep, Temme, ep! Sóc jo, qui t'ha cridat. -Vós, Bonosi Ramoneda! I què voleu?
-Ja es mort!... Joanín!... Ja és mort!... va cridar En Guim en aquella superba solitud, i els gossos van lladrar llarga estona. -Joanín!... Joanín!... cridava joiós el pare encaminant-se cap al lloc on hi havia l'ós mort. -Joanín!... Rellamp!... fill meu!... ¡Joanín!... cridava En Guim en veure el seu fill ajagut on havia tirat. Del front li rajava sang que s'estenia damunt la neu.
Era el bosquerol ajagut, terra enllà, en la inclement duresa de les llosanes que empedraven la casota: unes llosanes naturals de pedra rústega vulcanitzada, amb juntures com precipicis, amb desigualtats torturadores on lliscava el griso garrativant de la nit, acarrerat per dessota la porta. No el cobria més que l'efímer tapaboques espelligat, i dormia com un soc i roncava com un orgue.
Però un vespre, quan l'ocell cantava d'allò millor i l'emperador era ajagut al llit escoltant-lo, quelcom s'enjeg
Tal va ser la meva primera impressió de la realitat, però en vaig dubtar de seguida. ¿Què pasava? En Vadô, en Cadernera... Ah! durava encara la terrible navegació! -Al·leluia! al·leluia! Mireu, mestressa, lo que teníeu, a sa falda- va dir en Cadernera, mostrant-me un rem ajagut a frec dels meus peus.
De seguida d'haver sopat me'n vaig córrer a la platja a fer guarda al gussi. Fins que em vaig haver ajagut davant del seu estrau no em creguí ben assegurat de que no marxaria sense mi. Mentre que el temps no s'emboliqués... Però, ca!, semblava que no. Hi havia ressagota... res, fressa pura. Molt bé que els sardinalers havien sortit sense por.
-Com s'entén, heu somniat? va dir. -Sí, senyor: he vist el tresor així com ara us veig, al fons d'un soterrani molt baix, dins un castell antic. Hi havia un cavaller ajagut damunt el tresor, amb les mans creuades i un pot de ferro al cap. -Però on era això, Nicklausse? -Ah! No en sé pas res.
El gat, ajagut en actitud d'esfinx sobre un escambell, amb les potes arronçades sota el pit, els esguardava amb una admiració suficient a esbatanar els seus ulls rodons i fosforescents, però no prou forta per a deixorivir-lo completament del son placèvol en què estava submergit el seu cos cotonós i calentó.