Vietnam or Thailand ? Vote for the TOP Country of the Week !
Actualitzat: 5 de juny del 2025
-Veu? Allí és el castell de Riany, fet del temps dels moros. Diu que hi ha una mina sota terra que va a sortir a Ter. All
Elsa, la joia esplendorosa de la joventut, la damisel·la tota bellor, va sola per la mar. A terra, ploren penedits d'haver respectat la seva voluntat, els seus amadors.
Es girava d'ací d'allà, brandava el cap, deixava les seves gàbies en terra amb un moviment de mala humor i tornava a pendre-les com si anés a posar-se en marxa; estava neguitós; i a la fi, quan jo havia ja fet pensament d'aixecar-me, va sortir de polleguera i, encarant-se amb mi, va dir reganyosament: -Que ens hi hem de fer vells aquí? Ai vatua! Ja en tinc es sarró ple. Veniu o no veniu?
Amb l'ajuda del ganivet i d'un tros d'esquerda semblant a una picassa, va començar en Biel a gratar la terra on estaven clavades, posant-se a la feina amb tant de cor, que ben aviat varen trontollar totes.
-Sí, senyor Kobus. La terra encara és una mica fresca, però d'enç
La meva tia no em marejaria poc ni gaire, si la perdés! -Digueu, Tom: heu vist aquella caixa? -Huck, no vaig esperar-me a mirar els encontorns. No he vist la caixa ni he vist la creu: no he vist sinó una ampolla i un pot de llauna en terra, a prop de Joe l'Indi! Sí; i he vist dos barrils, i una pila pila d'ampolles a la cambra. No veieu, ara, quína és la cosa d'aquesta cambra on surt por?
«He estat a Upsala», digué la Lluna. «Mirava damunt la gran plana coberta d'herbes asprívoles, i els camps desolats. Vaig mirar-me a les aigües del riu Firis, mentre els vapors espantaven els peixos que hi havia entre els joncs. Els núvols s'empaitaven l'un a l'altre sota meu, i deixaven caure llurs ombres damunt les tombes d'Odin, Thor i Freia, com els diu la gent. A tot arreu dels munts de la migrada torba, noms hi han estat gravats. No hi ha cap monument allí, on els viatgers els puguin gravar, ni murs de roca on pintar-los; així és que els visitants han hagut de fendir la torba, i llurs noms es destaquen en la terra nua. Una perfecta xarxa de noms s'escampa damunt totes les muntanyoles: una forma d'immortaiitat que només dura fins que creix l'herba nova. Allí hi havia un home en peu. Buidava el corn d'hidromel, d'ampla vora d'argent, i murmurava un nom, dient al vent que no el traís; però jo el vaig sentir i el vaig conèixer. Una corona comtal guspireja al seu damunt: per això és que ell no gosa de parlar en veu alta. Vaig somriure: una corona de poeta guspireja sobre el d'ell! La noblesa d'Elianor d'Este guanya esclat pel nom del Tasso. Jo sé també on floreix aquesta Rosa de Bellesa!» Havent dit això la Lluna rest
I una salut a prova de desditxes li rebotia per tot el cos. Ell mateix ho havia dit, amb certs gronxaments de ritme, en una de les seves frescals estrofes: Jo só el poeta -de la muntanya, jo só el cantaire -de Les Xiroies... Brau com la terra -que m'ha vist néixer, fort com l'alzina, -dur com la roca.
Després llença la xarxa eixuta i fosca que resta una estona ensurada i amb la gola oberta arriba lentament al fons de la mar inflant-se com una bomba de paper. Ja són en terra. A cada cop de corda s'hi fa un ramell de pobres... és el pelegrinatge del treball que cada matinada compleix, com una cordada de damnats, la sentència que sentí Adam fugint del Paradís.
Últimament ja en Temme no deia res, escoltava bocabadat, i les parpelles, apesantides de son, se li abaixaven fins a mitja nineta. N'Àuria va adonar-se'n, i de cop i volta va tornar a la realitat. -Oidà, caret meu! quina hora deu èsser? Ambdós miraren a l'entorn, estranyats de trobar-se asseguts en terra sobre les nues rajoles. Tot seguit recordaren la penosa escena, i el front se'ls aombr
Paraula Del Dia
Altres Mirant