United States or Senegal ? Vote for the TOP Country of the Week !


I la Madrona se'l sentia entrar fins al moll dels ossos aquell ensopiment afalagador, aquella tristesa apagada... poc a poc s'anava trobant tota lassa... ses idees es movien peresosament com si volguessin adormir-se... gronxant-se com semblava que s'havia de gronxar aquell aire tebió... i poc a poc també els cops del picador s'adormien,... s'adormien fins a ressonar tots apagats, en mig de la soledat, on les cigales xerricaven... La petita Agneta, cansada de buscar créixems, se'n anava a l'ombra del bosc a tapar nius de formigues...

La Clàudia i la Rosa abraçades van avançar entre les aigües roges de la riera folla. I tots els pagesos que van arribar en aquell indret, reculaven astorats. -Quina rierada! El temps s'aclaria a poc a poc com si es deixondís d'un somni. El mateix dia en què va marxar la Clàudia, la jove va tenir un noi. -Quatre nois arreu! Tot és pel Rei aquí casa.

El record de la porta ajustada em produïa una inquietud absurda. Certament la precaució de barrar-la era cosa del tot inútil en aquell casal, on per tot arreu hi havia obertures, forats i lluernes en franquícia. Mes... bon Déu! ¡un hom sempre ha cregut que les ànimes, els mals averanys, els facinerosos i les salvatgines agressives no poden entrar si no és per la porta d'honor!

Camina que caminaràs, passava el pont de la riera, aquell pont tant vell que ningú sabia qui l'havia fet. Ell hi anava a. jugar quan era petit i la seva mare, que al Cel sia, el renyava, perquè ja deien que el dia més impensat s'esfondraria... I no obstant, els anys havien passat, el pont es tenia ferm... i ell se'n anava.

Quin sarau més gavilan! ¡Però quin sarau més curro! Mentres estava veient aquell planter de minyones, romp la cobla amb un rigodon i comença a ballar D. Quijote, Els reis moros, D. Re , i fins Mefistòfeles! Allavors si que em vaig dir: Pere Pau, cap a casa: anem-nos-en al llit, que aquí el dimoni hi balla. Prou vaig tractar d'adormir-me; però no em va costar poc ni gaire!

El parent d'En Pepaito no havia escrit a En Pepaito que anava a Barcelona. -Així, si no em fa bona cara me n'aniré a la fonda- pensava. Però ja en aquell punt de son viatge, ai, s'ajuntava a la malaurança de la fam la de dubtar quina fóra la millor conducta a seguir. -Potser que no vagis a casa En Pepaito. Ja ser

Creguéren ser alló una equivocaciò d' ells en haver pres per buyda una bota plena; mes la sorpresa fou quan s' adonaren de que lo vi d' aquella bota era inacabable. Passá aquesta com reliquia de pares á fills rajant sempre vi fresch y de bon sentit, fins que al cap de cent anys, encuriosintse los amos del mas volgueren sapiguer la causa d' aquell miracle.

N'estava ben apenat. Pobra dama! Ell no hauria pas volgut ésser-li ocasió de cap mal. Aquell vespre mateix aniria a preguntar d'ella i li regalaria aquells peixets que tant l'havien enamorada. Déu volgués que ja pogués trobar-la refeta i eixorivida. En perdre de vista el gussi, va recordar-se del preciós collaret que havia caigut al mar.

Quan Henoc hagué dites aquestes coses, callà; i Elias digué: -Jo som aquell gran profeta, del qual, en molts indrets i bells, parla l'Escriptura. Ja feia temps que el món era estat renovellat, i eren ja ben eixutes les aigües del diluvi. Un dia jo predicava, voltat de poble, i sobtadament vingué del cel un llamp encegador i jo em sentí arrabassat per sa urpa de foc i emportat en el tro de ses ales acérrimes; i deixat en aquest paratge noble; i fou-me comanat que d'aquí no em departís, fins a tant que Déu trametr

Veient la inutilitat dels esforços del vell, -Deixeu-me fer, Zulpick- vaig dir-li: -no teniu prou vigoria. Va assajar de respondre'm. En aquell moment vaig reparar que tenia els llavis blaus. -Asseieu-vos; repreneu alè... No us robaré pas la vostra part: estigueu tranquil.