United States or Sri Lanka ? Vote for the TOP Country of the Week !


Sols se sabia d'ell que es deia Jaume; ningú sabia d'on era ni d'on venia... potser ni ell mateix se'n recordava; allí l'havien deixat rerassagat aquell traut, i allí s'estava, esperant que una altra ventada se l'endugués lluny, qui sap on; sempre assegut en la barana del pont, la barretina de gairell, la pipa als llavis i la vista perduda en la boira de l'horitzó.

Lo mestre manyá quedá ab la boca oberta, mormolant. Aquest noy está en gracia de Deu! Aquest noy es un sant! No s' enganyava al pensarsho lo bon menestral, perque aquell aprenent era Sant Eloy. Hi ha un poble de no gayres casas, pero aixó si molt netas y blancas, tant que al véurelas de lluny semblan un vol de colomas aturat en mig de un prat fresch y ufanòs.

I resta galrebé embadalit, amb aquell embadaliment de l'home ben afaitat, vestit amb una elegància seriosa d'un excel·lent règim digestiu.

En Ferràn ja era al convent, aquell tant gran i silenciós, tant isolat entre verdors de boscúria i tant lluny dels pobles, aquell convent que només es veia del cel estant. Hi vivia martiritzant-se el cos per a purificar l'ànima.

En aquell moment en Vadô Set-trossos va davallar, com un pregadéu de rostolls, a lo llarg d'una corda. -Hola, pubilla! crid

Els pescadors boguen de pressa, a posta, per a fer cansar en Perot, aquell vell de l'art que sempre botzina i el patró entre tant, dret a popa va llençant al mar una corda que s'enfonza en la foscor de l'aigua fent una munior de bombolles petites que pugen tot seguit i es fonen.

L'Andreu estava corprès per la nit d'hivern. Volia tomar a casa seva i la paüra li serrava el pas. La Tecla havia tornat de ciutat amb aquell mateix silenci del dia del comiat. Tot venint el recader va assabentar-la de la vida que va fer l'Andreu, i ella en veure'l va sentir aquell mateix mutisme com aquella matinada de blancor hivernal. L'Andreu temerós va mirar-la embadalit, va trobar-la més formosa i no gos

A punta de dia, els generals reunits s'estranyen que Cirus ni enviï algú altre per indicar el que calia fer, ni comparegui ell mateix. Decideixen, doncs, de plegar els bagatges que tenien, i prenent les armes tirar endavant fins ajuntar-se amb Cirus. Ja es posaven en marxa quan, a sortida de sol, arriben Procles, governador de la Teutrània, descendent de Demarat el Lacedemoni, i Glos fill de Tamos. Aquests diuen que Cirus és mort, i que Arieu, fugitiu, és amb els altres bàrbars a l'etapa d'on havien partit la vigília; que diu d'esperar-los-hi tot aquell dia, si havien de fer-hi cap, però que l'endem

Llavors m'enervaven: ara, el record, tan sols m'omple d'agraïment retrospectiu pel brau i temerari desencauador. Ell revenia més prest del que suposàveu. El cansament cornava dins aquell pit contrafet, i la suor li rellentia al front. El primer Déu-vos-guard era una puntada de peu al Caiman que el rebotia contra els matolls. Després llançava la gorra i el magall.

-Tu callaràs- brunzia en Ramon, -miserable desertor de galeres, escanyapobres arrastrat. -Guita!... guita! bufava l'altre, caragolant-li frases impossibles d'escriure, d'aquelles que sols es troben en els diccionaris dels bordells i presiris. -Badall de l'infern, potulàs, fill de ningú... tornava aquell: -vomita fins ta llengua d'escorpí per a fàstic dels gossos, malvat penjoll de forca.