United States or Senegal ? Vote for the TOP Country of the Week !


I, sense respondre a la seva pregunta, vaig dir-li: -Que no us manqui el delit, mestre Zulpick: ja en tornarem a parlar més tard, d'això. I vaig seguir de bell nou el camí que porta al planiol. Mentre corria, vaig posar-me a pensar que hom no podia entrar dins la torre de Gontran sinó pel soterrani que Zulpick habitava; i, tot girant-me, vaig cridar-li: -En tornarem a parlar demà.

L'endemà, tot Brisach va saber que Zulpick havia mort d'un cop de sangs. El seu enterrament tingué lloc el dia següent: les velles comares del poble, els mariners, els raiers, el conduïren, en processó, al cementiri.

Zulpick no mancava mai a l'ofici, els diumenges; però, amb una vanitat d'allò més singular, es plantava altívolament al chor, a l'indret dels ducs de l'antigor. Aquell era l'home de la llanterna. Va mirar-me força temps a través de la pluja, que ratllava l'aire, i a desgrat de la impaciència que jo anava sentint. Finalment, va dir-me en un to eixut: -Veu's aquí el vostre camí!

Quan me n'anava al moll, a les sis, amb el meu carretó, vaig avisar al vell Zulpick que estaria de retorn cap a les vuit o les nou, i que aleshores podríem fer una conversa. Em va respondre amb una inclinació de cap, tot assenyalant-me l'entrada del seu soterrani.

Arribat al capdavall de l'escala, Zulpick, no veient res a dins el soterrani, va esguardar-me amb ulls esmaperduts; va voler parlar, i cap so no va arribar a sos llavis. Aleshores vaig mostrar-li l'anella encastada a la llosa del mig. Va compendre de seguida, i, deixant el llum a terra, agaf

Colpit d'horror, vaig acostar el llum, i vaig veure que ell tenia el pols esquerre d'un negre blavenc, que sos ulls es movien dins llurs conques i que una escuma rosada cobria sos llavis. -Mestre Zulpick! vaig exclamar. No em va respondre.

Veient la inutilitat dels esforços del vell, -Deixeu-me fer, Zulpick- vaig dir-li: -no teniu prou vigoria. Va assajar de respondre'm. En aquell moment vaig reparar que tenia els llavis blaus. -Asseieu-vos; repreneu alè... No us robaré pas la vostra part: estigueu tranquil.

-Ah, eh! vaig fer. -Sembla que sapigueu... El cor em bategava fortament. -, t'he endevinat. T'esperava! -M'esperàveu? Però, sense respondre'm afegí: -Amb quin dret hi pretens quelcom, aquí? -Doncs... i vós, mestre Zulpick? Si hi ha un tresor ¿per què havia d'ésser més aviat vostre que no pas meu? -Jo, és diferent, ben diferent- digué: -fa cinquanta anys que cerco el que em pertany.

-Què se us en dóna? Jureu. -: juro... que et deixaré la meitat. -Parts iguals, i com vulgui la sort. -. -Perfectament- vaig dir jo tornant-me a posar la creu al coll: -ara podem entendre'ns. I, per començar, mestre Zulpick, el tresor és aquí. -Aquí! On? va fer tartamudejant. -Cal aixecar aquesta llosa, i després cavar a sota. Arribarem damunt una escala i davallarem cinquanta graons.

No podia fer-me escàpol d'una vaga aprehensió en veure'l: evidentment, entre Zulpick i jo existia algun interès. ¿De quina mena era, aquest interès? Ho ignorava, i romania en guàrdia. Feia, doncs, tres mesos que arrossegava el carretó sense gosar de pendre una resolució sòlida.