United States or Rwanda ? Vote for the TOP Country of the Week !


-Ni jo ho ! ¡Vaig sortir de casa com borratxa! ¡Volia anar a casa els ermitans i allí tenir el fill, sempre amb la mania que no tindria llengua!... Quin sofrir!... ¡Us vaig veure i vaig amagar-me!... i he tingut el noi! ¡I de sobte em trobat tota desvetllada!... Quin cap tan clar!... ¡i quina por i quina vergonya llavors!... i no gosava moure'm!... I sort que tu has cridat!...

-Déu me'n gord i Maria Santíssima! -A fe de bon cristià? -T'ho juro. -I amb mi? -Això tu ho has de fer... Canviessis de vida... ¿Encara que tothom me tingui per mala pècora?... -Mentre no ho siguis... -Això ja ho sabes. -Pas del tot. -Emprò t'ho penses. -Me cal estar-ne segura. -I, con ho estiguis, me volràs? -Ja t'ho he dit. -Doncs... tracte fet? -Tracte fet.

Xenofont, veient llur poc seny, no ho treu a votació, però dóna entenent a les ciutats d'adobar els camins, dient-los que més aviat se'n veuran desempallegats, si els camins són practicables. Manlleven als trapezuntins un vaixell de cinquanta rems, del qual fan comandant Dexip, periec de Lacedemònia.

El d'aquesta, i una necessitat absoluta de justícia condicionaven, per a Sòcrates, l'actuació de cadascú dins el seu lloc: des de l'humil sabater fins al cap del govern. Això, quan l'educació sofística afinava extraordinàriament les intel·ligències en vista d'un èxit personal que el règim democràtic no feia sinó facilitar. Xenofont romangué tota la vida un socràtic: potser el més fidel dels socràtics; del seu mestre deix

De mitja hora lluny oïren els ahucs del Caiman . Un núvol negre tapava el sol, arranat a la muntanya; i entre les clarianes dels suros es percebia una rojor d'incendi. Tot plegat no presagiava res de bo. Caminaren més de pressa. Per fi dominaren una vall on s'arrossegaven mandrosament unes llargues filagarses de fum blavós.

-Però, Gaspar! ¿no la coneixes i véns a demanar-me consell? ¿Que no t'ho ha contat tot, la senyoreta Buxareu?

A l'Alhambra cridàrem l'atenció ben de debò. En arribar a la finestreta del despatx de localitats, se'ns va invitar, sense gaire polidesa, a entrar per la porta del carrer de Castle (porta dels artistes), fent-nos saber que fèiem mitja hora tard. Amb prou feines poguérem convèncer l'empleat que nosaltres no érem pas els equilibristes universalment cèlebres de les muntanyes Himalaya , i a l'últim ens agaf

No per això deixava de córrer amb els meus companys a la caça de nous moixons, quan se'n presentaven; i, a última hora, quan ja feia estona que no n'havíem agafat cap, vaig convenir en batre les feixes veïnes a fi d'esquivar-los de les pastures i veure si, ahucant-los, anirien a caure al nostre parany. Vàrem córrer molt i ens afadigàrem de valent saltant marges, però no n'acabàrem res.

I molts que no volien mai entendre's de raons, i que el que no era tot seguit, no ho volien per a res, ara abaixen el cap amb certa resignació respectuosa i diuen: -Bah: no hi ha remei: deixem-ho per l'any vinent. Si hem de parlar francament, jo també voldria ser-hi: no perquè directament n'esperi cap benefici material, ni sisquera el d'engreixar-me, sinó perquè la gent me n'ha fet venir ganes.

-Encara, aquí- exclamava Sperver, -no és res, un hom hi veu de lluny; però al bosc ser