Hi ha una època, en tota vida de minyó ben construïda, en la qual li ve un desig rabiós d'anar a qualsevol indret i desenterrar un tresor amagat. A Tom li vingué el desig, un dia, de cop i volta. Sortí a la recerca de Joe Harper, però no reeixí. Després an

Si a bordo us tracteu així, qualsevol s'entauli en terra. ¡Jo que em pensava que no menjàveu sinó galeta i vianda salada! -Galeta per a un viatge de dues setmanes o tres, a tot estirar! Si haguéssim d'anar a ses Amèriques... -Vaja, vaja: no ens aflaquirem pas. Ja em sembla que em tindreu sovint de parroquiana. -Tant de bo de Déu! -T'agradarà? -Més que pa i mel. -I per què?

Hagué de menjar amb ganivet i forquilla; hagué d'usar tovalló, tassó i plat; hagué d'apendre el seu llibre; hagué d'anar a l'església; hagué de parlar amb tanta de propietat que el llenguatge esdevingué insípid en sos llavis: onsevulla que es girés, les barreres i cadenes de la civilització el tancaven i el fermaven de cap a peus.

Perquè entre sentar-se i allò de: «nos en haurem d'anar»; «diumenge hem de dur tal cosa»; «ei, tanca !»; «no et descuides pas ress'acaba la tarda, i abans d'arribar a mig camí, comença a dir: «Ja voldria ser a casaSuposem que ja hi és. Ara li torno a preguntar: Quin gust hi troba, a anar a fora? -Jo l'hi diré: el meu pare... -No ho agafi tant per amunt. Vostè ¿com és que hi va?

Aleshores la donzelleta de la mar veié que estaven en perill, i que havia d'anar amb compte, pel que li pertocava, amb les fustes surants i les desferres. De moment la fosca era tan espessa que no podia veure cap cosa; però en esclatar el llampec la claror fou tan gran que pogué veure tot el que passava en el navili. Cada mariner mirava per la pròpia seguretat tan com podia; però ella seguí amb son esguard més especialment el jove príncep, i quan el navili s'enfons

D'anar les coses, el noi més gran sortia amb una falòrnia de si els rellotges de la casa anaven cinc minuts endarrerits, pel qual motiu havia fet tard a estudi el dia abans. La notícia enviava mon oncle com un llamp a la porta del jardí, on s'adonava que no portava la bossa ni el paraigua.

-Bona nit, senyor Quim. -Santa nit tinga. -Déu lo guard de mal. -Bona nit i bona hora. -També ens en haurem d'anar- diu el senyor Nofre. -Tan aviat? Així, poc més o menos, se fa i desf

-Mal pensament. Amb es temps d'anar d'aquí a S'Abanell, ja tota sa carn de cristi

Per fi era arribat el dia d'anar a la fluixa amb l'oncle Ventura. Ell m'ho havia anunciat a hora de dinar, i des de llavors jo no pensava en altra cosa. -Aquesta nit hi anirem- m'havia dit amb aire de secret i tot acaronant-me. -Ans de sortida de lluna hem de mirar de ser a sa fonda: entens? Cap all

El que més va estranyar-me fou l'evident costum que tant el cotxer com el cavall tenien d'aquell mètode de baixar la muntanya. Potser pensaven que així fèiem el camí més aviat. No m'hauria sorprès gaire si el cotxer ens hagués proposat d'anar també nosaltres rodolant amb cavalls i cotxe fins al capdavall de la muntanya.