United States or Niger ? Vote for the TOP Country of the Week !


En llur cor desitjaven d'haver-se determinat a esperar un any. Els dos homes es tragueren alguns queviures i feren un dinaret. Després d'un llarg i pensívol silenci, digué Joe l'Indi: -Mireu, mestre: torneu riu amunt, d'on veniu. Espereu-vos allí fins a saber noves meves. Jo en passaré el risc, de deixar-me caure al poble una vegada més.

-No és una mossa: és una nena. -Tant se val, em penso. Alguns diuen mossa, altres diuen nena: tothom raó, ben segur. Sigui com sigui, còm se diu, Tom? -Us ho diré una altra vegada: no pas ara. -Molt : amb això en tinc prou. Però, si us caseu, jo estaré més sol i vern que mai. -No, no n'estareu: vindreu a viure amb mi. Ara deixem-ho córrer això, i comencem de cavar.

-Bon dia, bona gent! digué llavors, amb la major naturalitat, salutació que sols fou dèbilment contestada per alguns de la colla, però no pel Cerd

Això us vinc a dir jo, admirades amigues. Als concerts hi anem alguns a sentir música i d'altres hi van a festejar. Ambdues coses són finíssimes moixaines de l'esperit.

»De primer comparegueren dos rics pagesos en carruatge. -Hi ha alguns arbres d'allò més galants- digué l'un. -Hi ha deu càrregues de fusta a cada arbre- respongué l'altre. -Aquest hivern ser

Xenofont diu: -Jo també tinc dos homes. Mentre els enemics ens donaven feina, hem armat una emboscada, la cual cosa ens ha donat temps de respirar, i n'hem mort alguns i desitjàvem d'agafar-ne de vius, per això mateix, per fer-los servir com a guies coneixedors del país. De seguida fan dur els dos homes i els interroguen per separat, si coneixien cap altre camí que aquell que es veia.

-, Don Quijote de la Mancha . ¿No teniu presents aquells capítols de la primera part, -jo els de cor, ratlla per ratlla- en què el cavaller de la trista figura, després de deslliurar als galeotes i de veure's maltractat, apedregat i robat per aquells lladregots i bandolers, se n'entra amb en Sanxo en les espessors de Sierra Morena? ¿No vos recordeu de la descripció d'aquelles penyes, d'aquelles muntanyes, d'aquelles espesses soledats, d'aquell lloc ombrívol, pocas o ningunas veces pisado sino de pies de cabras o lobos , ni d'aquelles serres aspres i amagades, sin senda ni camino, donde si entráis media legua más adentro, quizá no acertaréis a salir? ¿Haveu oblidat aquells alcornoques descomunals que poblen les muntanyes, entre els quals n'hi ha de tan gruesos y valientes que un home es pot amagar a la soca buida?... Doncs, aquell salvatge i alterós país és el que jo m'he fet meu... I creieu que la cosa m'ha costat un xic... Com que Espanya, des dels temps heroics de don Quixot, no s'ha innovat res enterament, ni en els homes, ni en les coses, ni en la naturalesa, ni en els habitants, jo vaig trobar aquella Sierra Morena tan famosa, tal com Cervantes la va pintar, no sols amb els seus boscatges verges i amb les seves suredes colossals, sinó amb tota la seva pintoresca comparseria de lladres i bandolers... Confesso que aquests senyors eren un perill no despreciable. El país ja els considerava com a tradicionals dominadors i s'ajupia a satisfer-los puntualment les contribucions que li imposaven. Jo no em vaig deixar acovardir, i al davant dels meus minyons empordanesos, vaig arribar a posar el terror als mateixos bandolers. Un dia, al principi de la nostra estada, varen venir a exigir-me el secular tribut... però els vàrem rebre amb les carabines encarades, i els vàrem dir que prou i massa ens recava pagar la contribució al Govern d'Espanya, per a pagar-ne un altra als lladregots. Des d'aquell punt tot va ésser una bassa d'oli. La tranquil·litat es va obrir pas, i fins varen tornar a habitar a les finques abandonades alguns propietaris allunyats per la por dels malfactors. Nosaltres vàrem ensenyar de treballar als fills del país... tot el que pot ensenyar-se a aquella gent, que és la més peresosa de la terra...I , per a acabar, haig de dir-vos la veritat, vos confiaré que he sentit de vegades cert orgull de que hagi estat un catal

Els cerasuntins, que ja havien vist l'esdevingut en llur ciutat, fugen esverats cap als vaixells. I fins per Zeus, alguns de nosaltres van agafar por. Però jo vaig a llur encontre i pregunto què passa. N'hi havia que no en sabien res, tot i tenint pedres a les mans; i quan n'ensopego un que ho sap, em diu que els curadors del mercat tracten de mala manera l'exèrcit.

I, tot seguit, ¿en voleu, de cossos a la mar? -Ara, ara! ¡S'hora, s'hora.! Alguns es banyen només els peus, altres tot el cos; hi ha qui tot just de Déu toca l'aigua; hi ha qui s'hi rabeja llargament.

Mig adormint-se alguns cops o escoltant, generalment, els conceptes inspirats de tres generacions de mestres, allí, modestament ocult en un recó, darrera les cortines de la porta, havia sentit transcórrer les hores més dolces de la vida.