United States or Honduras ? Vote for the TOP Country of the Week !


«Absorbint, monopolitzant i oficialitzant l'Estat els funcionalismes corporatius i administratius, ha mort el sentiment d'agremiació i d'iniciativa col·lectiva.» «Absorbint, monopolitzant i oficialitzant l'ensenyança, ha mort l'esperit progressiu da la Ciència, de les Lletres i fins el sentiment estètic de la societat

Ànima somniadora, son cor estava tan rublert de sentiment artístic, que bastava una gota per a vessar, fent vibrar sos nervis a voltes amb fressosos esclats. Sa naturalesa era tan afinada, que copsava la més lleugera nota harmònica que li entrés per qualsevol dels sentits, convertint-ho tot en substància son esperit privilegiat.

Altres vegades m'atalaiava de la silueta dels tres mariners, drets a la vora de l'orla, amb el rem en l'aire, i se m'acudia una sotsombra d'idea de que esperavem quelcom. Aquell rem venia a ser una llengua comuna que s'estirava cap al cel i pregava per nosaltres: -Miserere, miserere!... Inspirava un sentiment religiós. Però per què? Jo sabia que estava lligat amb una idea: quina?... Mancava el nus, el record s'era perdut, i el meu desvari el substituïa amb un cúmul d'absurditats. I marxa, marxa, amunt, avall, ara amb el cos en sec, ara banyat de malucs en avall per l'aigua que envaïa la coberta. El meu pensament flotava entre la realitat i el somni, sense assolir mai el descans del son ni la lluïdesa de la vetlla. I això va durar molt, molt. ¿Ser

Ella, la Teresa, era una dona dominada pel cor, que xarbotava de sentiment per tots i per tot, i sense una guspira de reflexió, se desfeia donant-se a les necessitats dels altres.

Una senyora de la casa parla amb una veïna del davant i diu: -Ja li asseguro que n'hem tingut un gran sentiment al cap de tants anys de conèixer-la... però, no hi ha hagut remei! Dem

Pujava, creixia... fonia la música terrible de la naturalesa dintre un sentiment excels. Jo m'havia oblidat de mi mateixa... Els cabells se m'enriçaven. -Visca! clam

Però quan anava a eixir i llançava una darrera llambregada al malalt, Fritz va obrir els ulls. -Sóc jo, senyor Kobus-, digué, tornant-hi; -teniu alguna cosa... un disgust... un sentiment... veritat? Fritz torn

Però, notant que al vailet se li encomanava el sentiment, va fer un esforç, va tornar a riure, i va aconhortar-lo a còpia de cantúries. I cantant i rient, movent-se i treballant, va anar sentint-se cada dia el cor més embriac d'esperances i els ulls més rebecs al plor.

Sperver, amb aquell tacte de l'home que sap admirar, no havia interromput la meva contemplació; però quan, enlluernat de tanta de llum, vaig mirar dins l'ombra de la torre em digué: -Fritz, tot va , el comte no ha tingut pas atac. Aquestes paraules em portaren al sentiment de la realitat. -Ah! millor... millor! -És a tu, Fritz, que ho devem. -Com s'entén? a mi? Si no li he prescrit res!

-! va fer amb veu forta. A qui sap la distància, em seguia, decantada la testa, amb aire atuït. Alguns instants més tard era a la meva cambra, i em ficava al llit amb un sentiment d'esperança i d'ardidesa que no havia experimentat de molt de temps a aquella part.