United States or Republic of the Congo ? Vote for the TOP Country of the Week !
Aquella matinada, ja havia tocat un quart de cinc, i l'establer no tenia obertes les portes de la quadra. Varen tocar dos quarts... tampoc. -Potser s'ha adormit, el mala pècora... botzinaven enfurismats els carreters. -Vell del dimoni! va fer un. ¿No vols obrir, com cent banyetes?... -Malsangro! va cridar un altre, tot trucant a les portes amb un roc. -Obra, com un llamp de Déu!
-Calla !... calla !... tu fes el que et manin! ¡Però jo en aquell combat vaig tirar tot un dia! i vaig atacar a la baioneta!... ¿Que hi era vostè? -Si! van ferir-me lleument. -Què potser em va veure? -No! no vaig veure ningú! ¡Sols en finir vaig veure que m'havien mort nou novicis!... ¡Tots menys Fra Roc que ara est
El jorn de l'aplec de Sant Magí, la Roser no va anar-hi com cada any a les ballades que es feien a l'era del mas Negre, i això que aquell any tocava el flabiol el jaio de cal Roc, que refilava com ningú.
-Sembla bona cosa. Ho heu provat mai, Huck? -No, però la vella Hopkins m'ho digué. -Bé, doncs: em penso que deu ser veritat, perquè diuen que és bruixa. Diuen! O Tom! Jo sé que ho és. Ella va embruixar mon pare. El meu pare ho diu ell mateix. Un dia feia camí, i va veure que ella l'estava embruixant; així és que va agafar un roc, i, si ella no s'hagués fet escàpola, l'hauria bé ensopegada.
Alguna matinada, passant pel poble desert, havia tingut la pensada de llançar un roc a la finestra de la Malena, amb l'intent de garlar una estona; però, uns cops perquè anava amb la colla dels segadors, i altres perquè la feina l'esperava, sempre havia passat de llarg. ¡Bé tindria prou temps, més endavant, per a pensar en els seus intents de casori!
Bo i caminant de retorn, repartia elogis i censures als seus voluntaris, que el seguien sense gaire marcialitat ni joia i molts, decandits, arronçats, amb la cua pengim-penjam, amb un trotar de magresa tan aeri que a penes deixava senyal de petja en el corriol. A les envistes del poble els llicenciava a cops de roc.
Apel·lava el Caiman , que en anar a vila havia acomiadat a cops de roc, i, tot fent camí, queia, per a no aixecar-se ja fins que el sol li burxava els ulls a través de les parpelles.
-No ho han sentit!... i torna a tirar un altre roc. Els borrallons queien damunt els arbres, els pallers i l'era i la teulada; queien silenciosos i restaven flonjos com si tinguessin por d'aixafar-se els uns amb els altres.
I com sentís que tirava un roc al gos perquè no se'm allunyés: -Cerqueu gotlles!... poc en trobareu cap!... flairen el mal temps de lluny i se'n van!...
El primer impuls de Mestre Quissu va ser corre cap al blat; però encara no es va alçar que ja es va asseure de seguida. Ell sabia que el blat no era pels gossos, que l'Home el vetllava nit i dia, fent-lo presoner de ses tristeses... més d'un cop de roc li havia costat a ell... encara sobre la cuixa dreta hi portava la marca d'un, que li va costar quinze dies de caminar amb tres potes... però aquell dia Mestre Quissu sentia aires de fronda... i per això, per això mateix, perquè l'Home no ho volia, Mestre Quissu es fic