United States or Greenland ? Vote for the TOP Country of the Week !


En aquell moment Nicklausse suspengué la seva narració: l'emoció l'ofegava. El mateix vell Furbach se sentia tot enternit: veia com el brau minyó plorava davant aquelles recordances. Aitals sanglots de felicitat el commovien fins a les entranyes, però no trobava una paraula a dir.

La tia Paulina estava boja. A en Melrosada l'havia estabornit l'emoció. Quan ja eren dins de la cambra no s'atrevia a abandonar la finestra, encantat amb un de Déu d'estrelles que coronaven els geps sinistres de la gloriosa muntanya. Paulina sentia arreu del seu cor una benaurança veritable: el matrimoni havia estat per a ella el que se'n diu posar oli en un llum.

-Es clar! va respondre aquest, colpit de l'emoció de rebre una mirada d'aquells ulls de cel. I rest

Al cap d'alguns moments, una mica calmada l'emoció de Nicklausse, ell prosseguí: -Prou compreneu, senyor Furbach, que durant aquell hivern de 1828, que fou molt llarg i molt cru, la meva idea fixa no em deix

Jo sempre havia considerat aquesta cançó com una veritable ximpleria, però George sabé extreure'n una tristesa tan corprenedora que tot me'n vaig admirar. A mesura que les fúnebres estrofes se succeïen, Harris i jo ens sentíem impulsats a caure l'un en braços de l'altre, desfets tots dos en llàgrimes; però reprimírem l'emoció per escoltar en silenci aquesta rústica i planyívola melodia.

L'emoció de veure's allà, en la solitud, vestits amb ropatge d'enemics, els féu una pena tan pregona que les llàgrimes els van caure. Damunt les fulles lluïren amb la claror de la lluna les llàgrimes d'aquells dos homes. Després, un xic més refets de la gran sorpresa, van sentir la por d'ésser vistos i baixet baixet es posaren a parlar! -Pare Prior! jo voldria çonfessar-me!

Prou podien anar a raure a un carrer més aristocràtic que el d'En Salmeron; però l'emoció de victòria no seria pas tan intensa com ara. En aquest carrer els coneixia tothom. Tothom estava en condicions de mesurar la significança de cada cosa que feien. Els Molines eren al segon any de llur encimbellament. La benanança s'havia fet normal. Ningú tret del cap de casa desconfiava de la Fortuna.

Avesada a la vetlla de malalts, la son se li esvaïa fàcilment, i, amb l'emoció que sobreexcitava sos nirvis, no hi havia en ella cap sentit que no estigués més despert que d'ordinari. En Temme, en canvi, embriagat de son i de delícies, estava com estupefacte. La claror l'enlluernava.

I fou una explossió d'alegria, al gran aire i a ple sol... l'emoció els ennuegava, sos ulls lliscaven per aquella terra i fugien al lluny... la vida se'ls anava aixamplant al davant seu... i en Jan tot era dir amb veu fonda, com si parlés de dins: -Goita quin de Déu!... i tot és nostre!... i la terra... i l'aire... i tot el que hi ha!... I ella: -Oi que és alegre?

Un invitat se li acosta per dir-li quelcom que ell agraeix amb un somriure gebrat i torna a passejar-se desficiós com si tingués un neguit i volgués haver finit la cerimònia per esvair un pensament agullonador. Sentia al seu damunt la mirada espalmadora dels ulls de Déu que li deien: què fas, Martí? i son cor anorreat no responia. Tot d'una, passa per l'església l'oreig de l'emoció. -La núvia!