Al lluny s'hi encengué un clap de llumetes rojes, capritxosament escampades per la penombra de la planura... Em recordo d'una que se'n va encendre all

Comença a caure dintre meu, i més i més, i no hi ha manera d'omplir-me a bastament. -; però ets un bon home en no beure, Davie. -Potser que ho sóc, Jennie, en no fer-me nosa. -I tu em mantindràs i treballaràs per a mi, Davie. -No veig raó en contra; però estigues-te de parlar-me de treball: no puc suportar ni que se'n faci esment.

La visió fou instantània, mes se'n reproduïen de consemblants cada volta que es fixava en els mobles i objectes que li eren familiars, percibint sempre el ressò de la seva veu, grave i lleugerament afònica. Després la imaginació li an

Kobus, gambadejant aleshores sobre els talons, va exclamar: -Pendré aquest vestit. Ara, una armilla; però el que se'n diu una armilla, comprens; quelcom d'extraordinari, de la mena d'aquesta, però més roja. Katel no pogué impedir una rialla: -Sóu com els pagesos del Kokesberg, que es posen rojor des de la barbeta fins a les cuixes! Roig amb un vestit blau cel!

A la fi, el meu amic se'n deslliur

Però l'aspecte d'aquella part no era tan fatídic, encara, com lo restant del paisatge amb sa nuvolada baixa, ses penyes àrides i son horitzó aixafat, que es badava només un xic a flor d'aigua per a donar pas a una llum verda i penosa. El mar estava desert, sense una vela, sense una gavina. En quant a mànegues marines, no se'n reparava cap enlloc.

Estudiant lo que se'n diu psicologia de les multituds, pot notar-se la semblança que hi ha entre l'acció de les corrents passionals oposades reflectint-se sobre un aplec d'individualitats i la de les corrents atmosfèriques esgrafiant ses lluites sobre la superfície del mar.

A fora feia una d'aquestes diades clares de la fosa de neus: els núvols se'n van, el sostre del davant, i les finestretes mirallejants, i les puntes dels arbres, tot us sembla brillador; us creieu tornar a ésser més jove perquè una novel·la saba us corre pels membres, i torneu a veure coses que fa cinc mesos eren amagades: el test de flors de la veïna, el gat que torna a fer via per les barbacanes, els pardals avalotadors que tornen a començar llurs batusses.

Els tracis que han pogut fugir, s'apleguen. Peltastes com eren, se n'havien escapat als hoplites molts d'entre mans. Un cop reunits, d'antuvi ataquen la companyia d'Esmicres, un dels generals arcadians que se'n tornava cap al lloc convingut amb qui sap el botí.

Harris es pren la riallada com un compliment. El pianista pensa amb la seva muller, amb la seva família; abandona la lluita desigual i se'n va. El seu lloc l'ocupa un pianista més vigorosament constituït. Jo m'encarrego de seguir-lo. Fora el preludi! Els prego que em dispensin. Barrejava les cançons, però la culpa era de Jenkins. Ara, ara!... Canta.