La declaració s'ha de fer abans del berenar: en Melrosada aprofitar

SALARINO Hauria restat ab vós fins a tant que us hagués vist l'ànima alegra, però com que us venen amics mellors que jo, men vaig. ANTONI Molt agradósa m'es la vostra voluntat. Jo'm penso, per això, que si us en aneu es perque'ls vostres negocis us reclamen y aprofiteu l'ocasió pera deixarme. SALARINO Bon dia, molt senyors meus! BASSANIO Quin dia s'ha de riure, bona gent? Digueume, quan, senyors?

¡Però si això s'ha vist sempre, si això és la muntanya! ¿Què es creu que aquí és com per avall, que la primavera dura tot l'any? Aquí l'hivern tot s'ho menja, el bon temps dura pocs mesos i no dóna lloc als esplets de la terra.

Per a solemnitzar la festa, l'amo del poble ha fet tritllejar de valent, ensems que els armats feien gales i la cobla de Prunés sonava compassos endemoniats que els homes ballaven ells amb ells perquè les dones estaven quasi totes retirades. M'oblidava de dir que per disposició també del Cerdà, des del principi s'ha tret a la plaça un bot de vi, del que tothom tirava qui més podia.

-Certament- vaig fer jo: -no el puc pas renyar, ja que de tots els fills de la terra és l'únic que s'ha llançat al mar per saludar-nos. -Àngela! exclam

No s'assembla a res. Només és qüestió de dir a un noi que sempre estareu només que per ell, sempre sempre sempre, i aleshores us beseu, i s'ha acabat. Tothom ho sap fer, això. -Besar? I el besar per què és? -, això, sabeu?, és per... , és un costum, fer això. -I ho fa tothom? -, tothom que festeja. Us recordeu del que vaig escriure a la pissarra? -Ss... . -Què deia? -No us ho diré pas.

En considerar-se que un estudiant s'ha desprestigiat per algun lleuger i involuntari moviment del cap o del cos mentre durava la lluita, solament pot assolir la consideració perduda encarant-se amb el millor espadatxí de la companyia. Aquest reclama; però és acordat, no pas un desafiament, sinó un càstig.

-Ah! li responen amb malícia. -Fes, fes, no et vull destorbar. -Ca! no! replica ell, mig rient. -Si no és res... Ja la gent s'ha cruixit: tothom va ple de pols i gotes d'espelma; ja s'ha esqueixat l'alfombra; ja han caigut sis o set parelles en el galop infernal. Els estudiants xiulen i fan el gos; compareixen al saló gent que ja han anat a buscar els abrics.

Quina hora deu ser! es preguntava. A l'últim s'ha adormit! es deia mirant al seu home, i tornava: deu ser tard! -Com deu estar el camp!... Déu meu, quina desgracia!

S'ha de dir, en favor del nostre Melrosada, que aquella nit era tan i tan dolça, que qualsevol es pren les coses a la valenta; però el corcó, malgrat el fonoll esfilagarsat entre les dents, existia en l'ànima del professor, i es manifestava aleshores amb un engrescament tebi que don Gaspar sentia per la lluna.